Opinió

Tribuna

Els últims de Filipines

“Que l’Església Catòlica està vivint una crisi molt greu no és cap secret

Aquest títol, mig cinematogràfic i mig burlesc, no és meu. És del Burxeta, pseudònim darrere el qual hi havia el meu amic mossèn Joaquim Pla Gallart, que morí fa només tres setmanes, i ja l’enyoro molt. Amb aquest títol el mossèn es referia a la migradesa de capellans que tenim avui dia, en progressió accelerada i exponencial. El Burxeta, durant una colla d’anys, tenia un blog que sempre m’interessà i em divertí; vaig ser-ne un seguidor fidelíssim. Em divertia sobretot quan escrivia d’aquells anys heroics del seminari (pre)conciliar de Girona quan la casa, on passava de tot, aquarterava més de tres-cents homenets que volien ser capellans. Igual com es diu de la història de Roma, quasi podríem dir també que allò que no passava al seminari de Girona durant els anys cinquanta i primers dels seixanta del segle passat, és que no existia (concreto l’època perquè és quan un servidor hi era engarjolat).

Sempre escrigué molt pla l’amic Burxeta sobre aquella santa baluerna: situacions, festes, personatges, facècies, professors, companys, lectures, música, estudis… res no s’escapà de la seva esmolada ploma que, a més, vessava causticitat per totes bandes. Era un gavadal d’emocions i records que semblen impossibles perquè avui resulten increïbles, insòlites, sorprenents. S’ha de dir que en els seus escrits seminarístics sempre hi havia molts més records de situacions bones que no pas dolentes. Qui sap si al cervell no hi ha algun dispositiu que ens fa recordar selectivament, suprimint tot allò negatiu. Com quan es parla de la mili (que ja és també una mena de relíquia social): ningú feia guàrdies, tothom se la trumfava bé i tothom estava col·locat, es desprenia de les trobades i converses de remots forçosos en l’exèrcit de les Espanyes.

Que l’Església Catòlica està vivint una crisi molt greu no és cap secret. La gent jove (posem-hi de cinquanta anys per avall) ha trencat amb la Santa Mare, i els més joves (sempre en general) no tenen ni punyetera idea de religió. És en aquest sentit que capellans i fidels catòlics són els últims de Filipines. Al nostre bisbat, cada any deuen morir vuit o deu sacerdots i de nous en surten un o dos, els anys que en surt algun. Les esglésies cada dia són més buides, els confessionaris estan corcats, cada dia hi ha més casaments i enterraments civils i no sé pas si el papa, la cúria romana o els nostres bisbes tenen algun programa d’actuació contra tanta indiferència, contra aquesta deserció en massa. Sembla que de moment no, perquè és evident que la cosa segueix anant de cap per avall. Acceleradament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.