Sous milionaris

Tots els economistes estan d’acord que un dels problemes del capitalisme en què vivim és la desigualtat amb què es reparteix l’increment dels recursos generats: els rics són cada cop més rics, els pobres no milloren la seva situació i les classes mitjanes perden poder adquisitiu.

Val la pena conèixer el que van guanyar el 2019 els primers executius de les grans empreses espanyoles (La Vanguardia, 1 de març). En la llista publicada apareixen vint-i-vuit homes i dues dones que van ingressar més d’un milió d’euros durant l’any passat. Només hi he trobat dos catalans, entre ells: Josep Oliu, president executiu del Banc Sabadell, i Víctor Grífols, de l’empresa d’hemoderivats. Els milionaris restants viuen a Madrid, seu de les grans empreses, i tenen el poder que els dona dinar, sopar, jugar al golf, anar al teatre o a l’òpera amb els càrrecs del govern de torn. Quan canvia el govern, els empresaris també canvien els restaurants, els teatres i els camps de golf, però el canvi no els dona maldecaps.

Potser cal aclarir que, en els tres primers casos, als sous s’hi han de sumar les indemnitzacions que els han pagat perquè deixin el càrrec. El primer de la llista és Luis Suárez de Lezo, exsecretari del consell de Repsol, fins fa poc presidida per Antoni Brufau, que representava els interessos de La Caixa, quan l’empresa, creada per Pere Duran i Farell, es deia Gas Natural. Suárez de Lezo va rebre 19,8 milions d’euros un any que Repsol va perdre 3.816 milions d’euros, o sigui, una relació “perfecta” entre guanys de l’empresa i del seu executiu. Després d’ell, hi trobem Borja Prado, expresident d’Endesa, amb tan sols 14,8 milions d’euros. L’empresa va guanyar-ne 171, de milions, tot i que l’any anterior havien estat 1.417 milions.

L’executiu que va guanyar més i que encara es manté en el càrrec és Ignacio Sánchez Galán, president d’Iberdrola, que va rebre 10,1 milions. De totes maneres, és un bon partit. El primer català de la llista és Josep Oliu del Banc Sabadell d’Alacant, amb 3,1 milions d’euros, un 56% més que l’any anterior.

Els americans, que també tenien aquest costum de pagar sous “arregladets” als seus alts executius, establien una relació entre el sou del director i la cotització de la seva acció a borsa a fi d’any, fins que s’adonaren que els executius feien algunes operacions que els permetien tancar l’any amb una bona cotització, encara que baixés l’endemà.

Personalment, crec que el sistema capitalista està en agonia –en parlo en el meu llibre L’agonia del capitalisme– degut a pràctiques com aquesta, que considero del tot incorrectes. M’adono que hi ha alguns noms tant o més importants que els esmentats que no figuren a la llista, potser perquè el consell d’administració de les empreses on treballen té una mica més de seny, igual que l’executiu que ha de rebre els diners. Quina relació hi ha entre aquests sous i els que cobren els administratius que treballen a l’empresa? Mentre els sous dels administratius continuïn estant a anys llum del que cobra qui els mana, les desigualtats continuaran augmentant. Hauríem de posar un fre a aquestes xifres, tot i que ja sé que l’Estat s’endurà la meitat o més del que cobren.

Les empreses anònimes poden distribuir com a dividend els beneficis que generen, però el sou dels executius hauria de tenir un límit. Què faria vostè si tingués 10 milions d’euros?