Tribuna
(Im)Moralitat de la separació
“Generalment, la separació és el resultat d’una mala relació irreversible i en aquest cas no pot ser considerada normativament immoral
En alguna de les converses derivades de les reclamacions de l’independentisme a Catalunya, hem sentit a dir a defensors de la visió oposada quelcom semblant a “Ho puc acceptar/perdonar tot, menys la immoralitat de la separació”. Si hem decidit aturar-nos en la frase, malgrat els rius de tinta dedicats al tema durant tots aquests anys, no és tant per continuar el debat –encara necessari– o per reforçar públicament les nostres posicions –tampoc coincidents del tot entre nosaltres, els autors d’aquest article–, sinó per entendre millor des de quina posició o marc mental pensem, jutgem i, al capdavall, votem.
La frase no vincula el no acceptar o el no perdonar la separació al fet que sigui una causa ideològica o política que hom no comparteix (ja sabem que, almenys en democràcies liberals, acceptar no vol dir aprovar), sinó perquè la considera una causa immoral. És a dir, des d’aquesta perspectiva, el rebuig a la voluntat de separar-se no parteix o no respon a raons polítiques (el dret a decidir) o jurídiques (la teoria de la causa justa), sinó a raons ètiques.
Hi ha almenys dos precedents recents a Espanya que presenten els arguments ètics contra la separació. Un el trobem en el document “Por la convivencia democrática” redactat pel Ministeri d’Afers Exteriors espanyol en l’època del ministre García Margallo, on s’afirma: “La pregunta que exigeix l’altura moral del nostre temps, la pregunta que reclama el nostre passat i el nostre present és «Què vull construir conjuntament amb tu?». Si responem a aquesta pregunta: «Res, no vull construir res amb tu»... llavors ha triomfat ja la voluntat de no conviure.” I recentment el secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, afirmava: “La unitat d’Espanya és un bé que s’ha mantingut al llarg de segles. Avui tots els processos per donar resposta als desafiaments del futur haurien de subratllar la unió entre els pobles.” No ens interessa ara rebatre aquests raonaments (el lector interessat pot revisar l’Anuari dels valors de l’any 2013, on hi trobarà també les rèpliques argumentades). Volem posar l’accent, en canvi, en la diferent perspectiva des de la qual hom parla.
Hi ha dos supòsits que els plantejaments moralitzants donen per descomptats. Un és què s’entén per separació: es concep des de models mentals i pràctics del segle XX o del segle XXI? L’altre és que quan es parla del bé comú s’oblida que aquest exigeix aclarir abans dues coses: quina és la comunitat del bé i quin és el bé de la comunitat. Les diferències substantives en relació amb aquests dos components del bé comú quan es parla de separació queden emmascarades tant per l’apel·lació genèrica i abstracta a la moralitat com per la confusió de plantejar la qüestió moral de manera idèntica tant Catalunya enfora com Catalunya endins, com si fos la mateixa.
Com dèiem abans, la perspectiva unionista accentua la suposada immoralitat de la separació. El pressupòsit és que, després de molts anys de convivència, algú manifesta la voluntat de no seguir convivint. Separar-se és un trencament, una amputació, una violentació d’un statu quo. No es té en compte si hom ha plantejat prèviament avaluar la qualitat o el grau d’erosió d’aquesta convivència, o si hom ha proposat mesures per millorar-la o reformar-la. La separació, des d’aquesta mirada, emergeix del no-res, com un punt de partida inicial, i com a tal ha de ser impugnada i rebutjada.
La perspectiva dominant a l’independentisme, en canvi, adopta una perspectiva temporal. La separació és un punt d’arribada; la memòria continuada de fets, esdeveniments i confrontacions; el punt de maduració d’un llarg procés que finalitza en la constatació que no és desitjable compartir políticament un mateix estat. “El més difícil –diu Francesc Serés– és descriure la distància, la profunditat i l’amplada del que ens separa. Les seves causes, els seus efectes i, el pitjor de tot, la seva continuïtat.” L’accent no es posa, aquí, en els arguments possibles a favor d’una separació, sinó en les causes passades i continuades d’allò que ja ens ha separat, un distanciament que ha acabat provocant un abisme polític viscut com a infranquejable a partir d’un memorial de greuges que continua actualitzant-se sense aturador. En la mirada d’aquest sector de l’independentisme, la possible immoralitat rauria en el manteniment d’una relació tòxica, d’una toxicitat viscuda com a irreversible, en què el sotmetiment i la dependència impedeixen el reconeixement.
Pot haver-hi voluntat de separació sense factors reals i de pes que (ja) ens separin? Probablement sí. I en aquests casos, podria tenir sentit la denúncia d’immoralitat. Però, generalment, la separació és el resultat d’una mala relació irreversible i en aquest cas no pot ser considerada normativament immoral, sense cap més consideració. Per això, per a l’independentisme, la separació representa una via moralment justificada quan conclou que no és possible viure políticament junts amb reconeixement i amb dignitat.
