Els reis i els seus fills

Hi havia una vegada dos reis, un de bressol, l’altre de vots, a la conquesta d’un lloc en la història. Com en els contes es transmutaven en poble i se’ls veia navegar, triscar muntanyes i lluir la magnànima cara o el geni condensat d’un padre padrone que reparteix ordres, manyagues i reganys als més anodins súbdits. Un d’ells era de posat barroer, de carcassa densa i estropellada; l’altre, un murri i un mil cames, incapaç d’estar-se quiet. S’entenien bé: tranquil, que és la Guàrdia Civil, quins temps! Temps de fer avançar una transició, un país (versió autoritzada) i de deixar la pròpia estirp en bona posició (versió documentada). El que senyorejava les urnes feia broma: “És el darrer cop que em presento; ja tenim la família col·locada.” El que es creia vitalici va matar un elefant i va demanar perdó com un nen petit –“no ho tornaré a fer”– o com si pensés que els nens petits som nosaltres. Estimaven tant la pàtria que se l’enduien al paradís (fiscal). No eren els únics; la infecció es va replicar durant anys en el cos filial (hereus, amics de lucre) en el cos polític (retallades de serveis públics) i en el cos social indefens davant la gran recessió del 2008, aquella que va deixar tanta gent enrere. És de justícia que els corruptes –tots– tornin el que han robat. Per fer front a les emergències actuals –també són culpables de la manca de respiradors, ho ha dit el Papa– i per començar una nova etapa lliure de reis que ataquen la dignitat i la vida de les persones.