Unitats destructives

Amb la crisi sanitària, una esquerra que obe­eix per damunt de les seves pos­si­bi­li­tats ha comès l’error d’enco­ma­nar-se als sec­tors més reac­ci­o­na­ris de l’estat pro­fund. Una Mon­cloa, i un govern, que, no ho obli­dem, els reme­na­dors de cire­res de la capi­tal veuen com una menys­pre­a­ble colla de suplan­ta­dors boli­va­ri­ans, ha optat per doble­gar-se davant els seus asset­ja­dors, que no dub­ta­ran a des­fer-se’n a la pri­mera ocasió. Plan­te­jar una crisi de salut glo­bal com una guerra sem­bla que només ser­veix per fer aparèixer davant les càmeres uni­for­mats mili­tars i un monarca acas­so­lat per repre­sen­tar l’Espa­nya negra de què par­lava Mac­hado. En aques­tes folklòriques com­pa­rei­xen­ces només fal­tava el car­de­nal Cañiza­res.

No obli­dem que aquest és un govern espa­nyol feble. I no par­lem d’aritmètica par­la­mentària, sinó d’hos­ti­li­tat d’uns poders fàctics que espe­ra­ven una coa­lició amb un PP molt tocat per la cor­rupció o un Cs sor­tit de mare per la seva histèria anti­ca­ta­lana. I, per con­tra, s’han tro­bat amb una fràgil aliança amb un Uni­dos Pode­mos que, a par­tir de la seva (in)acció, tot recor­dant aque­lla banda sonora de la Tran­sició de Jarcha, és “obe­di­ente hasta en la cama”.

En tota aquesta esce­no­gra­fia de com­pa­rei­xen­ces davant la premsa, un Pedro Sánchez que, a par­tir de les pròpies incon­sistències, està pro­ta­go­nit­zant el suïcidi tele­vi­sat més llarg de la història, recorre al man­tra de la uni­tat per fer front al que, en rea­li­tat, no deixa de ser una catàstrofe natu­ral maxi­mit­zada per interes­sos egois­tes dels reme­na­dors de cire­res de Madrid. Qual­se­vol estu­di­ant de ciències polítiques sap que quan una soci­e­tat se sent amenaçada, una estratègia cor­recta és trac­tar de bus­car la uni­tat política basant-se en la con­ge­lació o reso­lució de con­flic­tes –mit­jançant nego­ci­a­ci­ons exprés– per ate­nuar diferències. Tan­ma­teix, en la situ­ació actual, les cri­des a la uni­tat són un sim­ple eslògan buit de con­tin­gut. Ja sabem que el prin­ci­pal pro­blema espa­nyol s’ano­mena inde­pen­den­tisme, pre­sos polítics i invo­lució. Que si real­ment volia uni­tat, Sánchez tenia l’opor­tu­ni­tat de fer el gest d’una amnis­tia i d’apos­tar per una taula de diàleg amb Cata­lu­nya on pro­po­sar una solució de com­promís. Tan­ma­teix, la uni­tat l’ha feta en con­tra de Cata­lu­nya.

La uni­tat, en rea­li­tat, ha sig­ni­fi­cat abraçar-se des­es­pe­ra­da­ment a un règim que fa aigües, que amb les elits madri­le­nyes sub­mer­gi­des en el reac­ci­o­na­risme, i que només pen­sen a sal­var la cor­rupció sistèmica (i els cor­rup­tes) del PP o de cedir davant els postu­lats neo­li­be­rals i neo­fran­quis­tes de Vox. La uni­tat al·legada, i embol­ca­llada amb fra­ses man­lle­va­des dels lli­bres d’auto­a­juda a l’estil Paulo Coelho, és falsa i des­truc­tiva, perquè en rea­li­tat només busca sal­var un règim del 78 que fa aigües, una dinas­tia enfon­sada en el descrèdit, i que, dei­xant actuar el mateix Suprem al més pur estil inqui­sició espa­nyola, no uneix, sinó que des­tru­eix.