Opinió

LA GALERIA

Literatura correctora

La literatura té el poder de corregir gustos, crear-ne de nous o detestar-ne de vells

Ara que hi ha temps de tot, sovint penso en el men­jar de res­tau­rants, deu ser perquè ara no hi puc anar (tot i que el millor res­tau­rant és a casa, sem­pre ho he dit). Va for­mar part de la meva feina durant anys, hi creia i encara hi crec: la lite­ra­tura té més poder del que solem pen­sar. A nivell de men­jar i beure, la lite­ra­tura té el poder de cor­re­gir gus­tos, crear-ne de nous o detes­tar-ne de vells. Part de la meva feina era redac­tar la carta de plats en diver­sos idi­o­mes, i calia fer atrac­tius els enun­ci­ats. Com un joc des­ti­nat a això que els deia: fer pre-gus­to­sos, a través de la lite­ra­tura, una sèrie d’ela­bo­rats que sor­tien de la cuina cap a la sala, per a ali­ment i gau­bança d’una ínclita, cir­cums­pecta i res­pec­ta­ble cli­en­tela.

És clar que jo mateix vaig caure en la trampa. De resul­tes de la lec­tura atenta i apas­si­o­nada de les novel·les de Sime­non pro­ta­go­nit­za­des pel comis­sari Mai­gret, m’havien arri­bat a agra­dar molt una sèrie de cui­nats que el dit comis­sari pre­nia habi­tu­al­ment a les bras­se­ries i res­tau­rants del vell París. Els car­gols de Bor­go­nya al vi blanc, la fer­men­tada chou­croute d’aro­mes agres, la pútida i pri­mi­tiva ando­ui­llette de Troyes, la lle­fis­cosa llen­gua de bou amb salsa picant... Aquests plats i d’altres, favo­rits del comis­sari Jules Mai­gret, a qui jo admi­rava com a per­so­natge lite­rari, de mica en mica em van anar agra­dant perquè l’excelsa lite­ra­tura me’ls havia fet atrac­tius. I encara dura.

Ho havia expe­ri­men­tat a la feina: no era el mateix escriure “Mousse de figues”, que escriure-hi “Escu­mall de figues de coll de dama”. Amb el segon enun­ciat es venien més figues, jo mateix ho com­pro­vava l’endemà. No era el mateix “Ànec amb peres”, que “Pla­ti­llo d’ànec del Mas Ventós amb peres Moret­tini”, tot i que el supo­sat Mas Ventós és una pura ruïna arruïnada, exclu­siu habi­tatge de rome­gue­res i sar­gan­ta­nes, camí de Sant Pere de Roda, en un replà pai­satgístic.

I la cosa ve de molt enllà: ja els vells grecs con­ver­ti­ren les figues en men­jar habi­tual dels déus a l’Olimp, tot i ser la figa el fruit d’un arbre sofert, rústec i resis­tent a la secada i a la sali­ni­tat, que on millor viu és en ter­renys ama­grits. Poca fruita hi havia a l’antiga Grècia, però la poca que hi havia la van divi­nit­zar. La con­ver­ti­ren en lite­ra­tura, vaja. De tot ple­gat, però, penso que a l’home modern no el mouen l’amor i la gana, sinó la luxúria i la gola.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia