Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

L’aleteig de la Covid-19

L’epi­cen­tre de l’ale­teig del virus va ser la ciu­tat xinesa de Wuhan, i en poques set­ma­nes ja s’ha escam­pat per tot el pla­neta i ha pro­vo­cat una ter­ri­ble pandèmia, cen­te­nars de milers de morts i un cata­clisme econòmic mun­dial. I també podria ser que, aquesta vegada sí, el futur ja no sigui el que era ni en les rela­ci­ons per­so­nals, ni en els nos­tres hàbits de con­sum i de lleure ni en l’eco­no­mia. Almenys fins que no tin­guem un medi­ca­ment que ens pro­te­geixi, res tor­narà a ser el que era fins ara. I, és clar, des de fa gene­ra­ci­ons tota la nos­tra vida social, econòmica i cul­tu­ral s’ha anat cons­truint sobre un model de soci­e­tat que d’un dia per l’altre s’ha col·lap­sat, i ja no tenim gens clar que en un futur molt imme­diat ho puguem recu­pe­rar, encara que sigui en part. La gran incògnita és saber si com a soci­e­tat serem capaços de rein­ven­tar-nos i ade­quar-nos a les exigències de la vida nova, que encara, tris­ta­ment, avui ningú sap com serà.

Deia Henry Ford que “el fracàs és, de vega­des, més fructífer que l’èxit”. Aquesta pandèmia ens ha mos­trat una gran vari­e­tat de fra­cas­sos arreu, que ens hau­rien de ser­vir per apren­dre’n alguna cosa, però no tot­hom té prou hon­ra­desa per dei­xar-se alliçonar pels fra­cas­sos. Només l’èxit té pre­ten­dents.

Per fer una anàlisi sol­vent del que ens ha pas­sat, del que ens passa i del que ens pas­sarà, caldrà molt d’estudi, i uns ana­lis­tes amb molta asèpsia si no volen ser ins­tru­men­ta­lit­zats pels poders i pels interes­sos polítics i econòmics, perquè ja comen­cen a sor­tir ana­lis­tes que ho tenen tot clar i reco­ma­nen què s’ha de fer amb un biaix que no aguan­ta­ria una mínima crítica apro­fun­dida. Quan lle­geixo –i a fe que ho faig amb atenció– aquests que tenen el valor d’ofe­rir opi­ni­ons amb solu­ci­ons per millo­rar la sani­tat, per exem­ple, veig que cap par­teix de la rea­li­tat i ràpida­ment ho per­cebo com un exer­cici de lluïment sense cap con­sistència ni solvència.

Amb la sani­tat, s’hi juga política­ment i no sem­pre amb hon­ra­desa. Solen acu­sar el govern del pre­si­dent Mas de ser el res­pon­sa­bles de les reta­lla­des i obli­den que les pri­me­res reta­lla­des en sani­tat les va fer el govern del pre­si­dent Mon­ti­lla, però, és clar, adme­tre aquest fet objec­tiu supo­sa­ria enge­gar a rodar tot el dis­curs demagògic que es fa. Però si volem ser encara més hones­tos, hauríem d’adme­tre que el pro­blema real i endèmic del nos­tre sis­tema sani­tari ve dels tras­pas­sos del 1981, amb un infra­fi­nançament del 20%, segons estima un dels pro­fes­sors que ho han estu­diat més a fons, Gui­llem López Casa­no­vas. Segons ell, amb el nivell del PIB que genera Cata­lu­nya, la des­pesa sanitària pública podria aug­men­tar un 55%. Doncs si par­tim d’un deute històric d’uns 5.000 mili­ons d’euros, i aquest dre­natge de recur­sos que no para, i això no es té pre­sent quan es fa una crítica o unes apor­ta­ci­ons de millora –i cre­gui’m que són unes quan­ti­tats molt impor­tants–, el que es fa és una apor­tació política­ment inde­cent. De fet, aquest mira­cle de tenir una sani­tat tan bona com la que tenim, i tan mal finançada, fa uns anys me’l va expli­car el tris­ta­ment des­a­pa­re­gut doc­tor Miquel Ordis, metge de l’hos­pi­tal Tru­eta de Girona, quan em va dir: “Podem pre­su­mir d’una sani­tat d’altíssima qua­li­tat, però man­tin­guda pel per­so­nal que hi tre­ba­llem.”

L’efecte Covid-19 ha gene­rat entre la soci­e­tat un cor­rent d’admi­ració envers la sani­tat, però molt enfo­cat a tot el per­so­nal del sec­tor, que real­ment ens ha donat una lliçó de com­promís i de vocació exem­plar. Cada dia a les vuit del ves­pre tota la soci­e­tat aplau­dim mas­si­va­ment des del balcó tots aquests tre­ba­lla­dors, per retre’ls un meres­cut home­natge.

Pot­ser ens hem des­vet­llat mas­si­va­ment i recla­ma­rem amb con­tundència el finançament real que neces­si­tem per fer-los justícia i denun­ci­a­rem aquesta acti­tud per­versa de trans­fe­rir-nos dèficit via infra­do­tació dels ser­veis i l’esca­nya­ment fis­cal.

Les emergències tenen el valor de fer aflo­rar capa­ci­tats de vega­des des­co­ne­gu­des, i aquesta ens ha ense­nyat que als grans hos­pi­tals cata­lans tenim una gran quan­ti­tat de talent capaç de pren­dre deci­si­ons en situ­a­ci­ons límit i crítiques, i capaç d’orga­nit­zar-se, mal­grat la rapi­desa de l’expansió de la pandèmia, per poder aten­dre tot­hom que ho neces­sita. Un honor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia