Opinió

Caiguda lliure

La cabana de Heidegger

“L’amor conjugal no forma part del mite, com tampoc l’hospitalitat

De tots els pen­sa­dors que van aïllar-se en una cabana, no n’hi ha cap que em resulti més anguniós que Mar­tin Hei­deg­ger. La història és prou cone­guda: el 1922 va fer-se cons­truir un refugi rudi­men­tari, de no més de sis metres per set, en una petita cla­ri­ana de la Selva Negra, al cap­da­munt del poble de Todt­nau­berg, per poder estar-s’hi sol i medi­tar sense des­torbs sobre l’ésser i el temps amb l’únic acom­pa­nya­ment dels “cops llu­nyans d’un lle­nya­taire en el bosc alpí”. Aquest apar­ta­ment volun­tari del filòsof, inten­si­fi­cat a par­tir de l’arri­bada dels nazis al poder, i més per eva­dir-se del tracte amb l’Altre en què s’havien con­ver­tit els jueus que no pas per des­a­cords amb el nou règim, ha ali­men­tat una extensa lite­ra­tura sobre les caba­nes com a recers del pen­sa­ment i, també, una certa lle­genda de savi afa­ble i fru­gal que s’esta­ve­lla con­tra les imat­ges que ens han arri­bat de la seva solitària vida a la caseta. En les foto­gra­fies més cone­gu­des, les que li va fer Digne Meller-Mar­cowicz entre el 1966 i el 1968 per a Der Spi­e­gel, hi apa­reix en efecte tot sol, recol­zant un peu a l’escó de l’entrada per cor­dar-se la sabata, reco­llint una galleda d’aigua de l’abeu­ra­dor o cami­nant absort per un sen­der vore­jat d’avets amb les mans cenyint des­pre­o­cu­pa­da­ment el bastó a l’esquena. Res que l’allu­nyi gaire del guar­da­bosc de gal­tes rosa­des i som­riure bon­homiós que espe­raríem que ens sortís a rebre a la porta del seu refugi de mun­ta­nya. Però hi ha alguna cosa massa medi­tada. Les saba­tes que es calça no sem­blen gaire apro­pi­a­des per anar d’excursió, ni tam­poc l’ame­ri­cana i el bar­ret d’esti­ueig, i encara menys la cor­bata, que no es treu ni quan s’esforça a pre­sen­tar-se amb un aire rústic calant-se la boina de cam­pe­rol. A què es deu, aquesta repre­sen­tació?

Entre altres raons, al fet obvi que no estava pas sol. Hi havia la fotògrafa, és clar, alçant tes­ti­moni del filòsof il·lus­tre en la seva vida reti­rada i humil, i encara més, cer­tes tram­pes visu­als que dela­ten la mà dili­gent d’Elfride, la seva dona, dis­po­sant-ho tot al seu gust pro­vincià, inclo­ent-hi el ram de flo­re­tes sil­ves­tres damunt la taula i el gra­vat banal d’una tiro­lesa cla­vat en una post del dor­mi­tori. En les imat­ges on apa­rei­xen tots dos, ella està posant la tetera al foc o parant la taula amb el gest sever d’una vella cri­ada, men­tre Hei­deg­ger, abis­mat en les seves cavil·laci­ons, només se’n dis­treu per diri­gir-li una mirada ter­ri­ble de reüll quan la veu acos­tar-se amb la sopera. L’amor con­ju­gal no forma part del mite de la cabana, com tam­poc l’hos­pi­ta­li­tat, a menys que com­portés l’adu­lació del geni de l’amfi­trió. L’interès d’alguns dels tex­tos que va com­pon­dre en aquesta sole­dat cons­truïda és inqüesti­o­na­ble, però a Todt­nau­berg, per desgràcia, va néixer també la branca culta de la intran­sigència i l’exclusió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.