Opinió

LA GALERIA

Provocadors

Que s’escandalitzi i protesti tant com vulgui tothom, el provocador és un benfactor de la humanitat

Aquests dies de confinament he llegit alguns llibres d’aquells comprats amb la idea de llegir-los un altre dia, quan tingués més temps. I ara en tinc. Un el vaig comprar a Perpinyà a la llibreria Torcatis, del meu amic Joseph Coste, i tracta sobre la provocació i els provocadors, tema que sempre m’ha interessat molt, em cal confessar-ho.

Podríem dir, molt resumit, que provocar és fer un acte que suposa una motivació i sempre espera una reacció. Podríem dir també que una provocació és el desig, conscient o inconscient, de fer progressar mentalitats, de fer caure tabús, de sortir de la rutina, de lluitar per una causa nova o, simplement, de fer-se conèixer per obtenir algun benefici. Quan el poeta Baudelaire aborda temes delicats, per exemple el lesbianisme, traspassa la línia blanca de la moral oficial del Segon Imperi. La provocació és qüestió d’època, de lloc, de circumstàncies. Allò considerat abominable al segle XIX avui només ens provoca somriures. És la literatura llibertina, descarada, que costà penes i greus conseqüències als seus autors, com és el cas de Flaubert, per exemple. I a Madame Bovary només diu la veritat sobre l’infern d’un matrimoni desgraciat, denuncia una ficció aparentment bonica darrere la qual hi ha drames d’alcoholisme, banyes ferotges, rancors i odis.

La provocació és un assumpte seriós. Que s’escandalitzi i protesti tant com vulgui tothom, el provocador és un benfactor de la humanitat. Si Galileo Galilei no s’hagués entestat en la idea que la Terra gira al voltant del Sol, l’astronomia hauria patit un retard incalculable. Si Pasteur, tot i no ser metge, no hagués tingut l’audàcia d’inocular la ràbia al jove Joseph Meister, les vacunes no existirien. Hi ha hagut provocadors a dojo, no els puc pas esmentar tots, però penso en Diògenes, Casanova, Luter, Wilde, Henry Miller, Andy Wahrol, Brassens, Lennon, etc. L’any 1964 n’hi hagué una de bona, amb el famós urinari elevat a categoria d’obra d’art que presentà Marcel Duchamp en una exposició a París. Ningú no gosà dir ni fava; allò era una nova expressió de l’art i calia estar à la page. Però sortí un provocador de provocadors, un tal Pierre Poncinelli, que, tot visitant l’exposició, en arribar a l’urinari s’hi pixà a dins. Li van dir de tot al pobre Poncinelli. I només havia tornat l’esperit original al recipient, usant-lo per a allò que havia sigut creat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.