Opinió

Ombres de primavera

A casa amb els meus fantasmes

“El confinament m’ha dut a reviure en tots els pisos on he habitat. Sobretot aquell en el qual vaig viure la meva infantesa

A mesura que vaig sortint al carrer seguint els horaris establerts tot havent acceptat prèviament les normes pel confinament des del moment en què la meva metgessa (en una conversa telefònica imprevista a causa d’un cert malentès) em va dir que em quedés a casa, jo diria que se’m va esvaint la sensació que la memòria em duia a reviure en tots els pisos on he habitat. Sobretot aquell en el qual vaig viure la meva infantesa: veig el rebedor (amb la porta d’entrada, on recordo un home que a la primavera ens venia maduixes del seu hort) i me’n vaig cap al menjador, que també feia de sala d’estar (el moble lleig de fòrmica amb unes prestatgeries, on jeien una enciclopèdia i una col·lecció de Literatura Universal molt ben enquadernada amb la qual vaig iniciar-me en la lectura, i un espai per a la televisió que va arribar amb els Jocs Olímpics de Mèxic 68) i que donava a un balcó amb una finestra associada al meu primer record: jo asseguda a la falda de la meva mare i mirant el carrer convertit en una carretera; des del menjador-sala d’estar, s’accedia a l’habitació dels pares (amb un armari de fusta que feia aigües) i a la meva, on el meu pare va pintar en una paret les figures del Vamos a la cama i jo, que era nedadora, vaig enganxar fotografies d’en Mark Spitz i la Kornelia Ender; la meva habitació no tenia sortida exterior, però es ventilava a través d’una finestreta des de la qual espiava els meus dos germans a la seva habitació, on s’entrava pel rebedor, des del qual també s’accedia a una cuina minúscula que donava a l’eixida, on hi havia el bany (quina fred quan hi havia d’anar les nits d’hivern) i el safareig, però també prou espai perquè hi jugués a pilota amb els germans, que, tot i ser molt més grans, s’hi avenien per fer-me contenta. Un petit pis de lloguer en un poble de la Garrotxa damunt d’una roca basàltica.

Recordant la casa de la infantesa se m’han fet encara més presents els meus difunts pares. L’habilitat del pare amb les mans, tant per fer-se cigarretes com per fer-me figuretes de paper. Els cuinats tan senzills i bons de la mare. Tancada a casa, he viscut amb els meus fantasmes. Potser era el moment per començar a rellegir A la recerca del temps perdut en la traducció al català que, de moment, Valèria Gaillard n’ha fet dels tres primers volums. Però he començat a rellegir La cartoixa de Parma, de Stendhal, que vaig llegir per primer cop fa temps en una altra casa. En tindran notícies mentre ocupo aquest espai amb el desig que Manuel Cuyàs es recuperi aviat i hi torni a escriure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia