Opinió

Ombres de primavera

Dins de la xerrameca

“No calia que arribés la Covid-19 perquè ens poséssim a parlar d’un tema sense saber-ne gaire res, però n’és un que ho fa especialment evident

No fem més que acusar-nos els uns als altres de xerrar massa (d’opinar per opinar, d’especular sobre temes dels quals fem veure que sabem sense acabar de saber-ne res) en aquests mons dels mitjans de comunicació. Els tertulians s’ho diuen entre si. Els oients i els teleespectadors als que fan tertúlies, com els lectors als que escriuen columnes d’opinió, però sense que aquests crítics deixin d’opinar sense complexos i miraments. No només hi ha els “professionals” de l’opinió amb els seus detractors inclosos, a vegades d’obsessius. Tampoc se’n salven els filòsofs i intel·lectuals, criticats si no parlen i es mullen, però també si ho fan. I tothom, és clar, opina a les xarxes socials deixant-la anar i bramant contra qui també ho fa. És així que tots tenim raó quan critiquem la xerrameca dels altres i la perdem mentre n’hi afegim en aquesta cridòria interminable, inabastable. Fins i tot aquells qui, posem per cas, van dient que es fa difícil pensar enmig de tanta fressa, i que cal buscar una mica silenci, ja l’han trencat per dir-ho. Tot això no és nou. Quasi tothom ha xerrat sempre més del que sap i del compte. Allò que passa és que internet ho amplifica i propaga. Poc abans de morir, el semiòleg Umberto Eco es va despatxar a gust en contra de les xarxes socials internautes afirmant que concedeixen als “imbècils”, que abans es limitaven a opinar al bar amb un got de vi, el mateix dret de parlar que a un premi Nobel. Però aquest mateix comentari elitista de l’insigne professore també sembla de taverna.

No calia que arribés la Covid-19 perquè ens poséssim a parlar d’un tema sense saber-ne gaire res, però n’és un que ho fa especialment evident per com sembla que el desconeixement sobre el virus, a més de la incertesa sobre els seus efectes socioeconòmics, convida a tota mena d’especulacions. Sí, és clar, això meu d’ara també és xerrameca. I possiblement no només d’ara. Sovint m’ho qüestiono mentre escric. Potser per això a vegades busco ajuda en la literatura per no quedar atrapada a l’actualitat, encara que hi pugui retornar, però des de la perspectiva d’un text lluminós. I és així que, per no sentir-me condemnada a seguir escrivint a propòsit del coronavirus i tenint constància que moltes persones també s’abstreuen llegint novel·les clàssiques i extenses en aquest confinament que va alleugerint-se, he pensat remetre a La cartoixa de Parma. Aquest cap de setmana n’he llegit voraçment un centenar de pàgines durant les quals Fabrizio del Dongo, jove italià admirador de Napoleó, volta per Waterloo sense saber gaire bé després si ha “assistit de debò” a una batalla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia