Keep calm
Idealistes
L’Organització de Nacions Unides segueix complint el seu paper històric de servir per resoldre els problemes del món... i fracassar
Gràcies al títol que Francesc Montero va saber trobar per a una edició recent de papers pòstums de Josep Pla, una reflexió de l’escriptor ha fet fortuna: “Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decebedor, depriment, però ¿què hi voleu fer?” Són paraules que destil·len la visió escèptica de les coses d’aquest món que Pla no es va cansar mai de propagar. Fer-se il·lusions i ser un incrèdul alhora és la paradoxa dels “escèptics militants”. Dit d’altra manera: els incrèduls fan molta feina, sovint en fan més que els idealistes purs. Si deixem la felicitat i altres conceptes vaporosos pels llibre d’autoajuda i projectem la reflexió de Pla de l’esfera privada a l’esfera pública, constatem que l’habitual en la història del segle XX ha estat que els escèptics s’havien de carregar el mort de gestionar el caos que havien creat... els idealistes. Les grans catàstrofes del segle passat sempre han portat penjada la llufa d’algun il·luminat i de grans abstraccions acabades, indefectiblement, amb el sufix isme. La gran potència del segle, els EUA, va voler arreglar tots els mals del planeta amb una barreja inquietant de bones intencions i de capacitat destructiva, d’ingenuïtat i de brutalitat. Patrullant el món com un xèrif de poble, es van embarrancar al Vietnam i en van haver de marxar amb la cua entre cames. Als Balcans, en canvi, van haver de fer feina substitutòria dels països europeus per posar fi a aquella follia. El que és interessant és que les persones decisives per arribar a acords i organitzar retirades són els que més s’oposaven a les tàctiques brutals i les paraules grandiloqüents. En la geopolítica, com en la vida, moltes coses s’aguanten a còpia de mantenir il·lusions sabent que ho són. La benemèrita Organització de Nacions Unides (l’ONU) n’és el cas paradigmàtic: segueix complint el seu paper històric de servir per resoldre els problemes del món... i fracassar.
