Opinió

Tribuna

Mesquina ‘benemérita’

Un informe ple d’errors flagrants, fonts de nul·la veracitat, tergiversació de notícies, manipulació de declaracions i, tot i així, com no es pot concedir el benefici del dubte a la benemérita? Qüestionar Pérez de los Cobos, prohom capaç de posar al seu lloc els sediciosos del Procés? Qui es creu aquest infeliç ministre fruit de l’aritmètica parlamentària per decidir la seva destitució? Ni que el coronel fos un sobiranista català qualsevol! Pitjor, un d’aquests terroristes amb escó de Bildu! Com extrets del periple de Max Estrella a Luces de Bohemia de Valle-Inclán, tots els condiments de l’esperpent –personatges, ambients, frases i gestos– concorren per projectar la mesquina realitat de la política espanyola. Una realitat que, entre la farsa i la tragèdia, podria resultar fins i tot còmica, si no fos per l’amenaça del drama, cada vegada més evident.

El fundador de la Guàrdia Civil, el duc d’Ahumada, és també artífex de la seva carcassa simbòlica, que cristal·litza en el lema “L’honor és la meva divisa”, sancionant un estricte codi moral materialitzat en la famosa “cartilla”. Gairebé dos segles després, les dretes espanyoles continuen alimentant la faula que històricament tant els ha donat, defensant a capa, espasa i tricorni els fills de la mal anomenada benemérita. El de menys és que segueixi activa una xarxa conservadora al capdavant de la seguretat de l’Estat, reminiscència de les clavegueres que van forjar una policia política sota mandat de Fernández Díaz. Anecdòtic és que s’hagi assegurat la continuïtat de la trama col·locant fidels lloctinents amb pedigrí provat de l’Opus Dei i l’Orde Constantinià de Sant Jordi, amb el destituït coronel Pérez de los Cobos al capdavant de tots ells.

El mite amaga també que l’objecte primer de la benemérita era servir d’instrument per apuntalar un sistema de poder centralitzat, sense interferències. En la seva tesi doctoral, editada el 1982 sota el títol La Guardia Civil y los orígenes del estado centralista, demostra Diego López Garrido com, més enllà de garantir l’ordre públic, o fins i tot el trànsit de l’absolutisme al liberalisme, el paper de la benemérita era avalar la conformació d’un poder unitari. El cos armat no ha parat de créixer, cobrint regió, província, partit judicial i municipi, gràcies a un exponencial creixement del nombre d’efectius. De mica en mica alliberat de la tutela castrense, l’Estat assumeix noves prerrogatives a executar per administracions “perifèriques” en mans de governadors civils, afirmant la seva autoritat amb la força coactiva de la Guàrdia Civil.

A la fi del XIX, la benemérita aconsegueix ja reemplaçar l’exèrcit com a pilar de control social. Al XX consolida la seva posició i ni en el règim del 1978 abandona el seu objectiu inaugural, mantenint la lluita contra rojos i entremaliats. Publicat a l’Alemanya post-Txernòbil, a Risk Society Ulrich Beck al·lega que la proliferació de riscos té a veure amb la seva naturalesa poc perceptible, que només podem preparar-nos davant una amenaça quan la identifiquem. La principal –i única?– bondat de la pandèmia és haver fet evidents les patologies prèvies de l’Estat espanyol. Fins a les més dissimulades han aflorat, retratant els comediants del sainet. Si la Guàrdia Civil arriba tan lluny contra el govern d’Espanya, què no farà contra els que discuteixen les bases de l’Estat i advoquen per opcions diferents, fins i tot republicanes? El seu esperpent els ha delatat. El virus són ells.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.