Opinió

Opinió

Manuel Cuyàs, en el record

Sempre polaritzava la tertúlia amb la seva actitud provocadora, irònica, sorneguera; era un opinador de pedra picada

Diumenge al matí, ingenu de mi, quan el Manuel ja devia estar en les últimes, em vaig decidir de telefonar-li al mòbil. Va saltar el contestador i li vaig deixar un missatge d’ànims. Les noves tecnologies permeten aquestes intromissions gens ni mica oportunes en el desig que la mort no arribarà.

Amb en Manuel ens vam conèixer pels volts de 1984, quan em vaig traslladar a viure a Argentona. D’aquells anys recordo la sintonia que, de seguida, vam tenir, ell fent de director d’El Punt del Maresme i jo amb les meves experimentacions didàctiques a l’institut Satorras. Especialment interessant va ser la seva implicació el setembre de 1988 en la ruta planiana de vuit dies. Ell, que també havia estat professor a les escoles Freta, de Mataró, i que era un empedreït planià, es va sentir suggestionat per l’experiència i ens va seguir fent un diari de ruta que, després, va publicar molt generosament a Presència.

També va ser en aquells anys vuitanta que vam coincidir al Patronat de Cultura de l’Ajuntament de Mataró. Allà es va consolidar definitivament la nostra amistat, amb la Tere Almar, Ramon Ramis i en Josep Fradera. Van ser uns anys de molta il·lusió i engrescament, en totes les seccions però, especialment, en la literària. Férem un seguit d’homenatges a autors vius i morts que permeteren el pas per la ciutat de plomes d’indiscutible prestigi: Pere Calders, Tísner, Miquel Martí i Pol, Montserrat Roig... Alguns d’ells van passar una setmana a Mataró convidats per l’Ajuntament. Va ser una experiència inoblidable, amb teatres plens d’alumnes de secundària i batxillerat per interactuar amb els autors. Entre els morts s’homenatjà Josep Pla, Mercè Rodoreda, Josep Trueta... Sense la col·laboració i implicació de Manuel Cuyàs aquella època daurada de la cultura mataronina no hauria estat possible.

Un altre període intens de la nostra amistat va ser el de les reunions del consell editorial d’El Punt, primer a Girona, a la Farinera i, després, al restaurant La Crosa de Sant Dalmai. Una vegada al mes, varen ser sopars i nits memorables, en bona companyia, amb els enyorats Joan i Jordi Bosch, entre altres. De debats sobre els continguts i la línia del diari i del que s’escaigués d’actualitat, que acabaven a les hores petites. En Manuel sempre polaritzava la tertúlia amb la seva actitud provocadora, irònica, sorneguera; era un opinador de pedra picada. Després els comentaris continuaven al cotxe que ens duia a la sectorial del Maresme (amb en Jaume Oliveras i Joan Villarroya) cap a casa.

Com a periodista d’opinió el vaig seguir sempre. Es feia llegir amb la seva singularitat d’estil que treia el suc de les més petites i, a vegades, anodines coses. Era un escriptor de raça que mai et deixava indiferent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia