Pandèmia i purgatori

Em poden dir pedant, fantasma o masoquista, i més quan sàpiguen que he dedicat una part del temps de confinament a recuperar tres llibres: Les malheurs des temps (Les desgràcies dels temps), un tractat dirigit per Jean Delumeau i Yves Lequin sobre la història de les plagues, epidèmies i desgràcies que van castigar França des de Sant Gregori de Tous fins al segle XIX; El llibre de la pesta, de Coral Cuadrada, que recull els canvis polítics, socials, morals i religiosos que va provocar l’epidèmia a casa nostra, i La pesta, de l’imprescindible i estimat Albert Camus. Seva és la frase: “Hi ha hagut en el món tantes pestes com guerres i, tot i així, pestes i guerres agafen la gent sempre desprevinguda.” Camus parlava d’Orà, però la veritat és que el relat dels tres llibres segueix una seqüència contínua protagonitzada per actors com el temor, i sobretot per la por, el sentiment més violent i constant que ens castiga, alimentada per una angoixa capaç de fer sorgir dimonis o messies, assenyalar culpables, predicar penitències extraordinàries o esperar el miracle que salvi els pecadors. Avui quan –sobretot en el món occidental– la irrupció de la Covid ha trencat l’espai de seguretat en què crèiem viure protegits pels avenços de la ciència i la medicina i, convertida en un accident particular, miràvem la mort de reüll, han tornat a escena determinades misèries psicològiques i morals que no tan sols han qüestionat un sistema que, segons asseguraven els gurus neoliberals, era sòlid, indestructible i en constant moviment però no ha sabut com reaccionar a l’amenaça medieval, sinó que el pànic transmès per fils inacabables i ocults, ha tornat a fer sorgir veus plenes d’ira que invoquen el càstig diví. Què dir del cardenal Cañizares, de l’explotació que s’ha fet de la idea del propagador intencionat com en el cas de l’immigrant de Navalmoral de la Mata, o les afirmacions de Juan Luis Steegmann, portaveu de Vox en matèria sanitària: “Els immigrants il·legals aconseguiran matar els espanyols amb infeccions de coronavirus”, que busquen culpables entre les persones més desfavorides de la societat. L’argumentació no és nova. En temps de pesta, els que rebien eren els jueus: “Assassins de Crist i menjadors de nens”, cremats a la foguera i expulsats de les seves llars, la qual cosa contrastava amb l’angoixa d’uns cristians que temien la mort sobtada i sense confessió que condemnava la pròpia ànima individual. La dicotomia entre la vida eterna o el foc infernal va obligar l’Església, la principal propagadora de la malfiança, la paüra i el terror, a donar carta d’identitat al purgatori, l’espai entre el cel i l’infern, del qual només se’n podia sortir pagant indulgències i sufragis pels morts. Avui la pandèmia ens hi ha fet entrar de cop.