Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

Ja n’hi ha prou

Veient el que està pas­sant, haig de reconèixer que se’m fa molt difícil ser opti­mista i, si no hi ha pas un canvi radi­cal, el nos­tre futur és més que com­promès. I no em refe­reixo a la pandèmia pels efec­tes sani­ta­ris, que ja sé que hi hau­rem de con­viure fins que hi hagi un trac­ta­ment i una vacuna a l’abast de tot­hom. Em refe­reixo als efec­tes econòmics d’aquesta pandèmia que s’ajun­ten amb la mala política. O, si m’ho per­me­ten, a la política de càstig per­ma­nent que estem rebent els cata­lans per part del govern d’Espa­nya, sigui del color que sigui, i la inca­pa­ci­tat de la soci­e­tat cata­lana en gene­ral de defen­sar fins i tot el que és nos­tre i de denun­ciar amb fer­mesa els con­ti­nus atro­pe­lla­ments que rebem d’Espa­nya. Veient els fets i la manca de res­posta con­tun­dent dels polítics, dels sin­di­cats i de les patro­nals, penso que a Cata­lu­nya tenim dos tipus de res­pon­sa­bles: els espa­nyo­lis­tes que per a ells pri­mer és Espa­nya que Cata­lu­nya, mal­grat que els hagin votat aquí, i els incapaços. Hones­ta­ment entenc que el mot “incapaços” és molt con­tun­dent, però no se me n’acut cap altre de més precís. I m’expli­caré. El 2003 jo era dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya i ja feia temps que es recla­ma­ven coses com el cor­re­dor medi­ter­rani i l’N-II, i recordo que en Jordi Xuclà, ales­ho­res dipu­tat a Madrid, par­lava dels pocs metres que avançaven cada any les obres a l’N-II a les comar­ques de Girona. Dilluns pas­sat, La Van­guar­dia, que tot­hom sap que és un diari molt més espa­nyo­lista que cata­la­nista, publi­cava una infor­mació que titu­lava així: “Madrid ha rebut més inversió real que Cata­lu­nya en els dar­rers cinc anys”. Un fet que ja és endèmic, però fa un subtítol reve­la­dor: “El pres­su­post, en canvi, sem­pre pre­veu més recur­sos per a la comu­ni­tat cata­lana”. I ja topem amb el pro­blema de sem­pre: fan uns pres­su­pos­tos per enllu­er­nar-nos i després fan el que els dona la gana perquè aquí ningú passa comp­tes. De fet, des del 2014 fins al 2019 ens han esqui­lat 1.500 mili­ons d’euros d’inversió pres­su­pos­tada. Fins i tot Foment del Tre­ball comença a aixe­car la veu. Ja era hora! Espero que no sigui un crit estètic i pun­tual i que es tren­qui aquest silenci còmplice dels prin­ci­pals sin­di­cats, de les patro­nals, dels polítics i del mateix govern. Pot­ser és hora de dir que ja n’hi ha prou.

Hem de repe­tir i expli­car, com diu Joan Cana­dell, pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona, que aquesta dis­cri­mi­nació de l’Estat envers Cata­lu­nya que fa anys que dura té uns efec­tes econòmics i soci­als molt greus. Ens va reduint la com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses, ens suposa menys ocu­pació i per tant més atur, i al final, cada vegada més, des­ca­pi­ta­lit­zen Cata­lu­nya. I amb aquesta situ­ació diabòlica tan greu, la res­posta social, la política i l’econòmica dels cata­lans és pràcti­ca­ment nul·la. Aquesta manca de nervi d’exigència és pre­o­cu­pant, perquè no es tracta de dema­nar un nou finançament, que no tin­drem: es tracta de vin­di­car el que s’ha pres­su­pos­tat i apro­vat i no es com­pleix.

Amb la crisi podrem entrar en una dinàmica encara més diabòlica si no som molt exi­gents; que la dis­cre­ci­o­na­li­tat en el repar­ti­ment dels diners que vin­dran de la Unió Euro­pea per a la recons­trucció no ser­veixi també per reblar el clau d’aquest càstig a Cata­lu­nya i ens arri­bin només les “molles” per cons­truir el nos­tre futur.

Dels nos­tres repre­sen­tants a Madrid, uns són col·labo­ra­ci­o­nis­tes perquè són Gobi­erno, i els altres que els donen suport se sen­ten tan satis­fets d’aquesta “neo­llen­gua” política madri­le­nya, que només són capaços de fer qua­tre piu­la­des, més o menys engi­nyo­ses, o unes inter­ven­ci­ons de demagògia pura però sense entrar en l’exigència d’allò que és real i que ens fa mal a Cata­lu­nya. Fins avui, tot i tenir la clau, els repu­bli­cans no han nego­ciat res que afecti l’eco­no­mia, ni inver­si­ons, ni tan sols l’acom­pli­ment dels pres­su­pos­tos. Amb el titu­lar a La Van­guar­dia de dilluns pas­sat queda molt clar el fracàs. Els cinc anys que Espa­nya crei­xia molt, s’han dei­xat seduir amb els pres­su­pos­tos, però els han enga­nyat amb l’exe­cució. I després dema­na­rem una taula de diàleg sense cap com­promís a pri­ori?

Si no som nosal­tres i els nos­tres els que ens defen­sen, qui ho farà? Com que només som nosal­tres, ens cal molta més exigència perquè és una qüestió de super­vivència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia