Opinió

LA GALERIA

El futbol… ai!

L’autèntica essència és l’afició que comparteix un fort sentiment de pertinença, una trobada d’entusiasmes

Abans de res confessaré que només miro els (pocs) partits de futbol del Barça a la tele sense haver de pagar, i amb condicions: si marquen els altres, tanco i me’n vaig perquè allò que m’agrada més és veure els jugadors del Barça abraçant-se després d’un gol. El futbol, que pot donar alguna alegria fugaç però que no soluciona mai res, fa ballar el país com una baldufa embogida. Guanyi o perdi el Barça, la ciutadania no hi guanya ni hi perd res, i en canvi ens tornem leros per un zero a un al camp del Madrid. Devem estar malalts de veritat. En temps del gran general deien que el futbol era l’opi del poble, però ara sembla la imbecil·lització de les masses.

I vet aquí que hi tenim un petit detall afegit que encara ho fa més inexplicable tot plegat. Ara es juguen els partits sense públic. No hi entenc res, però diria que el futbol sense gent no té raó d’existir. Ara es juga per complir un reglament o una data de campionat i, sense ningú que el segueixi en directe, el joc en si resulta intranscendent. Fins ara, el principal motiu de no haver-hi públic en un camp era una sanció o càstig que posava justa mesura per als jugadors els crits des de la grada. Una cosa és jugar un o dos partits sense gent, i altra ben diferent és establir un llarg període, fins i tot una temporada sencera –veurem com anirà l’any que ve–, sense ningú al camp.

Bo i esperant quins nous costums es converteixen en permanents després de la pandèmia (si és que s’acaba), tot fa pensar que per al futbol ha arribat un temps llarg sense una de les seves dues meitats: l’afició. La cosa s’ha industrialitzat i fer-hi negoci és essencial, però l’autèntica essència, juntament amb la pràctica de l’esport, és l’afició que comparteix un fort sentiment de pertinença, una trobada d’entusiasmes i una reacció unànime en el que passa al camp. I jugar sense públic és com ballar sense música.

D’això n’he parlat amb alguns amics futbolers, obsessionats pels gols, pendents dels resultats i prou. Tot, tot, tot, va en funció de si es guanya o no. Per això sembla estrany que un servidor, a qui no li agrada el futbol, faci aquestes reflexions quan els grans seguidors no semblen fer-les. Salvant les distàncies que calgui, vindria a ser allò d’aquells dos personatges: Voltaire creia en Déu i Sartre, no. Però preocupava molt més la idea de Déu a l’impiu Sartre que al creient Voltaire. Vivere ut videre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.