Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

Els Reis Mags no existeixen

Creure’s que els reis són reis és una d’aque­lles coses que em costa d’enten­dre que algú, major d’edat, es cre­gui i accepti les remi­niscències de la divi­ni­tat que han tin­gut ances­tral­ment. Aquest culte a la per­sona, aquest dis­tan­ci­a­ment social, aquest trac­ta­ment que els fa desi­guals amb el comú, i sot­me­tre aquest en el vas­sa­llatge forçat, sense ni tan sols el decòrum de jurar-lo, com era tra­dició, em sem­bla tan anti­quat i fora de temps que no entenc com encara tin­guin el suport que tenen. Només hi veig una raó, i és que en el seu dia es va mun­tar tot una herència d’un règim dic­ta­to­rial que, com és natu­ral, era uni­per­so­nal, en la figura d’un rei, també una figura uni­per­so­nal, i els orfes d’aquell règim van tras­pas­sar la creença que aquesta figura pro­vi­den­cial i única defen­sa­ria tots els atri­buts del patri­moni here­tat: una Espa­nya gran i unida. El pro­blema esdevé quan, a la figura esco­llida, els vicis humans l’han des­ves­tit de l’aura divina i pro­vi­den­cial que tenia, i s’ha mos­trat en públic des­pu­llat i mos­trant les ver­go­nyes huma­nes. En aquest moment, per a una gran majo­ria, aquesta figura ja mai més serà ide­a­lit­zada. Per a la majo­ria del comú, el rei i la seva herència han dei­xat de ser divins. Ara només falta espe­rar el temps neces­sari perquè els esforços dels encara cre­ients fanàtics i els temo­ro­sos de l’esfon­dra­ment col·lapsin. Temps al temps.

Pel que fa als polítics més d’esquer­res, hom té la sen­sació que són uns per­pe­tus inno­cents que no han des­per­tat del somni de la infan­tesa, i encara cre­uen en els Reis Mags. I ja ho adver­tia l’eco­no­mista Luis Ángel Rojo, que va ser gover­na­dor del Banc d’Espa­nya, quan deia: “La tasca dels eco­no­mis­tes és convèncer els agents soci­als i els gover­nants que el Reis Mags no exis­tei­xen.” Fa uns anys, la gran majo­ria vam veure que la glo­ba­lit­zació econòmica era una opor­tu­ni­tat a la qual ens havíem d’abraçar per no per­dre opor­tu­ni­tats. N’estàvem tan con­vençuts que ens va pas­sar com a aquells gene­rals impru­dents que, davant de l’opor­tu­ni­tat d’avançar les seves tro­pes, des­cui­den la rere­guarda, però ara ja començàvem a veure’n alguns efec­tes nega­tius, i ha estat la pandèmia la que ens els ha mos­trat tots alhora. Tenim molt deserta la rere­guarda i això no ens per­met afron­tar cri­sis greus ines­pe­ra­des. La part posi­tiva és que de totes les cri­sis se’n poden treure lliçons i aquesta n’és una de clara i ens aju­darà a rec­ti­fi­car i a indus­tri­a­lit­zar-nos.

Però un error que podríem estar fent ara mateix, i que em recorda l’eufòria de les des­lo­ca­lit­za­ci­ons, és aquesta cam­pa­nya de l’ano­me­nat tele­tre­ball tot ama­nit amb imat­ges fami­li­ars enten­dri­do­res i sovint en un entorn bucòlic. És cert que durant el con­fi­na­ment el tele­tre­ball ens ha estat una eina molt pode­rosa per no haver d’atu­rar del tot l’eco­no­mia ni l’admi­nis­tració, però en cap cas podem adme­tre que en una situ­ació nor­mal el ser­vei rebut i pres­tat fos el mateix que el pre­sen­cial. En un moment excep­ci­o­nal, tot­hom és con­des­cen­dent i com­pren­siu, però tots tenim experiències amar­gues de quan, fins i tot en una situ­ació nor­mal, hem hagut de fer una gestió telefònica­ment perquè la com­pa­nyia de ser­veis havia cen­tra­lit­zat, i pot­ser des­lo­ca­lit­zat, el ser­vei d’atenció al públic. Però hi ha un altre perill, i és que, si es pot fer tele­tre­ball, ningú no diu que d’aquí a un temps les com­pa­nyies con­trac­tin tre­ba­lla­dors d’altres països, igual­ment pre­pa­rats i cobrant menys. Si ens ha pas­sat amb les empre­ses, per què no ens pot pas­sar amb eld tele­tre­ba­lla­dors?

En la meva experiència he pogut com­pro­var la importància que té el tre­ball per a la soci­a­lit­zació de les per­so­nes i també, en segons quin entorns, la rellevància de les tro­ba­des espontànies i de les xer­ra­des casu­als. L’espon­taneïtat sol ser molt pro­duc­tiva, ja sigui per solu­ci­o­nar pro­ble­mes o enfo­car pro­jec­tes.

I, com que els reis no exis­tei­xen, aquesta set­mana la minis­tra Calviño no ha asso­lit la pre­sidència de l’Euro­grup, que ha recai­gut el seu homòleg d’Irlanda. L’Estat espa­nyol havia posat mol­tes espe­ran­ces en aquesta pre­sidència perquè venen uns moments molt difícils i sem­blava que, amb la pre­si­denta Calviño, podríem tenir un futur menys difícil. Europa ha triat Pasc­hal Dono­hoe, un ges­tor impla­ca­ble de les finan­ces públi­ques. L’avan­tatge de tenir-lo com a pre­si­dent és que pot­ser ens ense­nyarà que els Reis Mags no exis­tei­xen. Un des­co­bri­ment que per als espa­nyols serà insòlit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.