La cara oculta del genocidi

“Vinc d’un dels països més rics del planeta, però el poble del meu país es troba entre els més pobres.” Oslo, desembre del 2018, Denis Mukwege, ginecòleg de la República Democràtica del Congo, rep el premi Nobel de la pau i fa un discurs d’allò més incòmode per a la consciència mundial. Relata amb tota cruesa i precisió la pràctica de la violència sexual com a arma de guerra, una realitat que combat amb coratge des que el 1999 va posar en funcionament l’hospital de Panzi, a Bukavu (Kivu del Sud), i fins ara mateix que continua recomponent les nenes i dones quan arriben destrossades a la consulta. No estalvia detalls de l’horror i ofereix els noms dels culpables quan els coneix –la majoria protegits per la impunitat– i de les víctimes, de vegades nadons o joves amb ferides genitals, urinàries, digestives, lligades a un arbre dia i nit a disposició dels botxins i disposades –si ho superen– a ajudar a d’altres a recuperar l’ànsia de viure. Parla dels depredadors (617 crims contra la humanitat documentats per l’informe Mapping de l’ONU), es pregunta com es pot construir la pau sense veritat, justícia i reparació, assenyala el règim ruandès de Paul Kagame –amic d’Occident– com a principal desestabilitzador de la zona dels Grans Llacs i explica les raons de fons de tant de partiment: l’abundància de recursos naturals, or, coltan i altres minerals estratègics que alimenten els conflictes. Des que a finals de juliol va denunciar la matança de 220 persones al poble de Kipupu, es tem per la seva vida; no interessa que il·lumini la cara oculta del genocidi.