Carpanta i els nous rics

Dels meus estius de cambrera, a finals dels setanta, recordo uns clients habituals del restaurant als quals vaig agafar autèntica malícia. I això perquè solien demanar fricandó i, un cop servit al plat, el potinejaven amb descura després de tastar-ne un bocí. Un dia el cuiner va sortir a preguntar-los si és que no els agradava, si faltava o sobrava sal, i van respondre ben panxos que havien demanat per demanar, que no tenien gana, que els portés la carta de postres. Superada l’etapa carpanta, els nous rics es presentaven en societat malbaratant allò que en la postguerra havia estat un bé escàs: els aliments. Temps era temps, deia Serrat. Temps que el fet de menjar un bon tall simbolitzava riquesa o al menys conjurava el fantasma de recents penúries. He pensat en aquesta anècdota ara que diferents experts alerten sobre l’enorme factura ambiental i sanitària que comporta l’escalada carnívora en la nostra dieta; hem passat d’una producció de 60 milions de tones el 1960 a 336 milions al 2018, segons la FAO. Cert que la població també ha crescut: de 3.000 milions de persones a la dècada dels seixanta als 7.600 actuals, però aquesta no és l’única explicació de l’increment de la ingesta de carn, n’hi ha una altre de més determinant, i és que continua associada al nivell d’ingressos. Als Estats Units, Argentina, Austràlia i Nova Zelanda se’n consumeix entre 100 i 150 quilos per habitant i any; a Europa, entre 80 i 90; a la Xina, 70; i hi ha països africans que no arriben a deu. Una altra qüestió, de la qual parlarem demà, és si els nous rics estem fent –o no– salut.