Opinió

opinió

‘Impost’ ve d’‘imposar’

L’Estat voltor s’ha fixat ara en els estalvis dels ajuntaments, que són els dels ciutadans

Tant governa malament qui gasta més del que pot recaptar com qui recapta més del que és capaç de gastar.

Impost ve d’imposar i pressupost ve de pressuposar. Un pressupost pressuposa que el voldràs gastar i invertir i provoca, et fa decidir fins quan vols imposar les contribucions ciutadanes. La recaptació forneix el calaix de l’administració amb diner que procedeix, bàsicament, dels impostos. Diners que serveixen per a atendre les despeses corrents, personal, subministraments i serveis, del que queda, en menor proporció, per a fer inversions. Un apartat important, atès que, essent sostenibles econòmicament, han de tenir per finalitat millorar la qualitat de vida dels ciutadans o els atractius econòmics, turístics o industrials per a assegurar i promoure les oportunitats de treball al municipi.

Anem als ingressos, a les aportacions imposades als ciutadans. De tots els impostos, el més important és l’IBI, basat en els “valors cadastrals” de les finques. El valor cadastral, també d’imposició, en aquest cas de l’Estat, interessat en el fet que siguin alts, atès que els serveixen de referència per a recaptar els impostos propis, declaració de patrimoni, transmissions, compravendes o successions, entre d’altres.

Respecte a l’IBI, els ajuntaments tenen marge. Si bé el valor cadastral imposat no es pot moure, disposen d’un marge de llibertat per a graduar el percentatge d’imposició. El poden augmentar o disminuir lliurement en funció del pressupost que el mateix govern proposa, any rere any. Recordem-ho: igual que impost ve d’imposar, pressupost ve de pressuposar. En el dia d’avui els ajuntaments treballen amb el pressupost aprovat la tardor del 2019, un document normatiu que recull el que cada govern va pressuposar que gastaria i, en conseqüència, els ingressos que li calien. Passat gairebé un any, d’aquella aprovació, podem constatar que els ingressos previstos sí que es faran efectius, prop del 100%, atès que a l’administració o pagues o t’embarguen, i de la mateixa manera podem constatar que el conjunt de despesa més la inversió pressuposada s’acabarà incomplint un 10, 20 o 25%. Vol dir això que, en alguns casos, a la caixa, sobraran 3, 4 o 5 M€. Diners que cada ciutadà, contribuent dels béns immobles subjectes de l’impost, ha aportat per a atendre unes inversions que el govern municipal no ha fet realitat.

Si això passa en un exercici o en dos o tres, saps que cal replantejar la posició, però si el cas afecta 10 o 12 exercicis continuats és evident que cal canviar de rumb. No es pot tornar a pressuposar un nou programa de govern per a l’any següent amb els mateixos incompliments resultat d’imposicions desorbitades.

Desorbitades perquè, a l’hora de confegir el pressupost cal una actitud realista defugint la rutina, o, pitjor, la comoditat, la dels electes i/o funcionaris implicats. Val més que sobri, deuen pensar i amb moderació està bé, però cal que sobri tant?

L’Estat, el voltor insaciable, sobrevolant la Catalunya estalviadora, el país de les caixes d’estalvis espoliades, el país on la gent, en general, intenta gastar menys del que ingressa, s’ha fixat en la immensa fortuna acumulada pel conjunt dels ajuntament i malda per fer-se-la seva. Un fortuna que pertany al conjunt dels ciutadans degut a haver pagat en demesia per a projectes que mai es faran realitat.

Davant la disjuntiva de bon o mal govern, estalvi o dispendi, superàvit o dèficit, als ajuntaments se’ls imposa l’obligació d’ajustar el pressupost i, si hi ha capacitat real d’execució, finançant inversions i despesa noves amb fons propis o crèdit i abaixant impostos, especialment de l’IBI

Primer, perquè els valors cadastrals, encara que l’Estat no ho vulgui reconèixer, han baixat i molt. Segon, per a assumir la realitat, atès que, si les circumstàncies o les capacitats per a invertir no són possibles, cal imposar només per a cobrir la despesa real. Tercer, perquè en qualsevol organització, quan sobra el diner, es perd el sentit de la racionalitat i l’austeritat assenyades.

Queda clar que el paradigma ha canviat, el pressupost, despesa i ingressos, s’ha d’adequar a la realitat del 2021. La llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, 2013, per a bé o per a mal, condiciona i cal canviar la mentalitat. No es poden mantenir impostos per a res, perquè sí.

El 2021, per a mitigar els efectes de la Covid-19, una baixada generalitzada d’impostos sí que ajudaria l’economia prou malmesa dels ciutadans. Algú gosarà sortir de la zona de confort?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia