Tornar a l’escola

És innegable que per a molts docents aquest està essent un estiu diferent, ple d’incerteses i indignacions contingudes, també de desitjos i esperances. Com ho està essent alhora per a les famílies i per a uns infants i joves massa temps allunyats del gaudi de créixer relacionant-se amb altres.

L’estada a casa, que per a moltes famílies ha suposat la reconstitució de petites comunitats familiars on el contacte amb els propers els ha permès educar, formar i cuidar, els ha evidenciat la necessitat de sortir precisament de casa per a compartir i experimentar l’estada amb altres. Per a altres famílies, en canvi, ha estat un neguit i un patiment, a voltes indescriptible, enfrontats a la cruesa de la manca de recursos a molts nivells. En els moments més àlgids del confinament més de tres-centes mil famílies catalanes van haver de recórrer al banc dels aliments senzillament per subsistir.

En l’actual crisi sistèmica que vivim, en la qual l’exclusió ha donat pas a quelcom molt més dramàtic i políticament radical com és la fragmentació social, els dos perfils de famílies no comparteixen ni mitjans, ni fins, ni finalitats.

L’actual retorn a l’escola és clau per als alumnes i llurs famílies, però també per a la institució escolar. El discurs sanitari imperant, d’altra banda legítim i lògic, ha deixat en segon terme, malauradament, el més que necessari discurs educatiu i escolar. Ens cal parlar de l’escola. I parlar-ne no només des del vessant, important sens dubte, de la seguretat sanitària, sinó de com obrim els centres als nostres infants i joves per tal que continuïn essent escenaris creatius de creixement i vida.

És aquesta una realitat que s’imposa als dubtes i als escenaris incerts que transmet l’administració educativa catalana. Les instruccions rebudes als centres escolars des de la primavera o les declaracions adreçades a la comunitat educativa no han fet més que incrementar la sensació d’inseguretat i frustració. Associar retornar a l’escola amb la inseguretat i la por al retorn, tal com s’està fent des de l’administració, no és sols un mal negoci, és tirar per la borda el coneixement i l’expertesa dels docents per tal d’enfrontar-se a situacions de canvi i crisi i, el més greu, oblidar la important funció social de l’escola.

L’escola catalana, com en general les escoles dels països industrialitzats, ha d’afrontar importants reptes de futur. Reptes que suposen un significatiu replantejament tant de les finalitats de la institució escolar com de les relacions entre progrés personal i inserció laboral, la revisió seriosa dels coneixements escolars, el paper de les noves subjectivacions en la construcció de les identitats personals o la priorització d’idearis educatius sustentats en la creativitat crítica. En aquest sentit, el necessari retorn a l’escola passa també per retornar a construir les bases per a l’escola pública del present. Ens urgeix deixar d’usar termes sanitaris per omplir les nostres escoles de termes escolars i educatius.