El silenci incomprensible de l’Església catalana

Hem superat una Diada Nacional més i aviat farà tres anys d’un dels esdeveniments cabdals de la nostra història recent. Em refereixo a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Com a conseqüència, els representants legítims del poble català fa més de 1.000 dies que són a la presó o bé a l’exili. En tot aquest lapse de temps, no hem vist cap declaració contundent de les jerarquies eclesiàstiques de l’Església de Catalunya denunciant aquesta injustícia. Des del famós document Les arrels cristianes de Catalunya, de ja fa molts anys, no hi ha hagut cap mena de gest a favor del reconeixement dels nostres drets nacionals.

Una de les excuses més sovintejades per no fer-ho és que el nostre poble està dividit i que aquest reconeixement pot afectar la convivència i els sentiments de grups cristians que pensen diferent. Tot això és un tòpic que no té cap consistència. Òbviament la societat catalana està dividida com la de tots els països del món, per diverses raons: polítiques (gràcies a Déu no disposem d’un partit únic) i de tota mena: socials, culturals, esportives i un llarg etcètera. I també ho està l’Església, tant la nostra com la universal. Hi ha grups progressistes i grups conservadors i àdhuc estem dividits en diverses confessions.

L’esperit evangèlic no ens obliga pas a pensar tots igual ni a callar davant qualsevol mena d’injustícia estructural o conjuntural. Al contrari, el missatge evangèlic està sempre al costat dels desvalguts, perseguits i bescantats, i més si és per causa de la justícia. Fixem-nos en les benaurances.

Crist mateix va ser una senyera combatuda. Recordem-nos de la profecia de Simeó en el passatge de la presentació de l’infant Jesús al temple. O les seves mateixes paraules: “No us penseu pas que hagi vingut a posar pau a la terra...” O bé: “Si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i fariseus no entrareu pas al regne de cel.” Evidentment Jesús diu un no radical a la pau del panxacontentisme, però diu un sí rotund a la pau de la convicció, del compromís, de la solidaritat i de l’engatjament.

És ben palès que els cristians hem d’estimar tothom, àdhuc els nostres enemics: “...Perquè sigueu fills del vostre Pare del cel, que fa brillar el sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos.” Però això hauria d’anar sempre acompanyat d’una denúncia constant de l’arrogància, de l’orgull i de tota mena d’injustícia. No podem callar davant la maldat d’aquest món perquè aleshores n’esdevenim còmplices.

No cal dir que a l’Església hi caben totes les persones de bona voluntat, pensin com pensin, però això no significa pas claudicar davant situacions injustes provocades moltes vegades per gent que es diuen cristians i no actuen com a tals.

Les jerarquies eclesiàstiques no poden ser còmplices de l’establishment que impera a l’Estat espanyol i que menysté i perjudica greument de forma sistemàtica Catalunya i la seva gent en tots els aspectes: cultural, lingüístic, econòmic i social, i impedeix el seu desenvolupament normal com a poble. Entre d’altres aspectes, la Covid-19 ha posat de manifest la precarietat en què viuen moltes famílies a casa nostra. Si fóssim amos dels recursos que generem amb el nostre treball, circumstàncies com aquesta serien de molt més bon resoldre.

Com a cristians hauríem de ser els primers a denunciar aquesta situació injusta que pateix Catalunya des de fa segles i que minva la seva capacitat aportadora al conjunt de la humanitat. No s’hi val a dir que l’Església és plural i que segons què no ho podem dir. El dret de les persones i dels pobles s’ha de defensar sempre. Aquesta pluralitat mal entesa fa molt mal a l’Església, i resta autenticitat i credibilitat al missatge evangèlic que predica. Catalunya no és ni ha estat mai un país excloent, al contrari, és un país altament acollidor i solidari. Aquest esperit està totalment en línia amb els postulats evangèlics.

Si l’Església catalana no defensa sense embuts els drets de Catalunya, denunciant en tot moment la situació injusta que patim, s’equivoca de mig a mig. El cristianisme no ha de ser mai excloent en les particularitats individuals, però ha de ser contundent en la defensa de les llibertats i benestar col·lectius.

En definitiva, ens cal una Església fidel a l’esperit evangèlic, arrelada al país i amb una actuació deslligada de la Conferència Episcopal Espanyola. Ara és l’hora d’una Església catalana que defensi sense pal·liatius que Catalunya és una nació i té dret a l’autodeterminació. Cal una reacció convincent, en aquest sentit, per part de tots els bisbes, abats i abadesses del nostre país. Reacció que caldria recollir també en el document L’Església catòlica a Catalunya, que s’està preparant. Seríem munió els que ho agrairíem. En la proclamació del missatge evangèlic, no s’hi valen mitges tintes. Aquest requeriment va adreçat principalment a l’Església catòlica, però també a totes les altres esglésies cristianes que hi ha al nostre país.