Opinió

Tribuna

El nou nacionalisme català com a referent planetari

“La naturalesa eminentment política del nacionalisme català, el seu caràcter cívic, l’original de sumar voluntats per fer emergir un projecte de convivència distintiu

Confesso la meva fascinació pel nou nacionalisme català i defenso un conseqüent esforç investigador, d’acord amb l’amplitud i complexitat d’un fenomen esdevingut referent planetari. “Nou”, sí, i no soc l’únic que ho pondera. En un recent treball, The road to Catalan Independence: sovereignty, self-determination and the struggle for democracy, 2006-19, el professor Agustí Colomines sentencia “la mort del catalanisme” tal com va ser concebut a mitjan segle XIX. Colomines, que dona compte de manera succinta de l’evolució del finat des dels seus orígens fins a l’adveniment de el règim del 78, situa al 2010 el punt d’inflexió, marcat per l’abandonament de components romàntics i visions instrumentals, i el reforç dels seus aspectes eminentment polítics i cívics. Sobrepassats semblen els postulats que a finals dels noranta ens impartia a Compostel·la el professor Michael Keating, que acabava de publicar Nations against the State: The New Politics of Nationalism in Quebec, Catalonia and Scotland, estudi comparatiu sobre processos de nation-building a nacions històriques que formaven part d’estats més grans. Encara cuejant el referèndum del Quebec, l’escocès, que aleshores tenia l’epicentre de la seva activitat docent i de recerca a Ontario, presentava el català com un nacionalisme de pressió perquè l’objecte era la negociació amb una autoritat central per maximitzar la seva autonomia i interessos. Els arguments de Keating, que semblaven plausibles, no reflecteixen ja de cap manera l’actual estat de coses. Un nacionalisme de nou encuny, la naturalesa i contorns del qual mereixen ser desxifrats i interpretats amb detall. Però tan suculent objecte d’estudi pateix d’una inflació d’aproximacions pseudocientífiques i interessades que, la majoria de les vegades, no pretenen fer llum sobre el fenomen, sinó justificar la seva existència, vigor i orientacions. Sense generalitzar, abunden treballs que es recolzen en aproximacions unívoques i marcs teòrics poc adaptats al fenomen i a la realitat del moment. Una plèiade d’escrits que no dissimulen la manca d’originalitat en els enfocaments i la morositat de resultats que solen redundar en aspectes cridats a confortar la ideologia i interessos dels seus propis promotors.

Persisteixen anàlisIS sobre el substrat cultural i històric, com si l’esdevenir polític estigués marcat pels déus foscos de l’antiguitat, parafrasejant Kedourie, i el “nosaltres” només es justifiqui per l’acumulació de gestes i greuges passats. Recurrent l’atenció a bretxes en l’estructura d’oportunitat, abundant en l’ultratge a l’estatut, la resulta del recalcitrant nacionalisme instal·lat a Madrid i l’auge neofeixista. Els facilitadors socioeconòmics són també lloc comú, abordant els efectes adversos de la crisi i el seu impacte en les classes mitjanes. Els teòrics de la mobilització de recursos s’orienten cap al declivi de l’altre temps partit nacionalista hegemònic i la multiplicació d’ens i organitzacions connexes. Fins i tot s’ha recorregut a la psicologia política per mesurar i pesar sentiments, tractant així d’exonerar la raó. L’anàlisi s’ha d’emmarcar dins de la “política contenciosa”. Com a mínim, un moviment nacional és el resultat d’una acció col·lectiva modular en un particular context polític, econòmic i social, amb variables i actors en contínua interacció, proliferant estructures de mobilització i xarxes, juntament amb oportunitats polítiques, que es poden generar o ser percebudes com a tals, on es construeixen marcs de sentit i la comunicació juga un paper central, enmig d’un determinat cicle de protesta, influenciat pel seu entorn. La síntesi de paradigmes pot donar compte del que és nou, la naturalesa eminentment política del nacionalisme català, el seu caràcter cívic, l’original de sumar voluntats per fer emergir un projecte de convivència distintiu i radicalment democràtic.

La construcció de marcs de sentit, la inserció en lluites globals enarborant valors que només poden suscitar adhesió, reinterpretant tradicionals lluites socials, sobre la base de justícia, democràcia, llibertat, readaptant repertoris d’acció col·lectiva, complementats amb noves formes de protesta en un moviment amb identitat pròpia que transcendeix fronteres... A Galícia i a Euskadi, al Quebec i a Flandes, a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, entre els imazighen del Rif, la Cabília i la Azawad, a Casamance, Cabinda o l’Alt Katanga, entre kurds i maputxes xilens, se segueix amb atenció les evolucions del nou nacionalisme català. Sens dubte tot un referent estratègic, i cada vegada més, objecte d’imitació i reproducció, anomenat per inspirar i guiar les lluites que mereixen ser lliurades.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.