El petó de la mort

La mort no s’assu­meix mai. Ve. És una reflexió del filòsof Ema­nuel Lévinas (1906-1995), enter­rat al cemen­teri pari­senc de Pan­tin. No és cert que no sapi­guem mai quan ens visi­tarà. La tònica gene­ral és incerta i la nos­tra hora no ens l’han donat –encara– en una apli­cació digi­tal, però hi ha casos en què la mort és a prop i tot és qüestió d’hores. En alguns casos tenim indi­ca­dors. Ara pot­ser hi pen­sem una mica més. Dia dels Difunts, cemen­ti­ris amb gel hidro­al­cohòlic, cemen­ti­ris com a llocs on encara podem anar perquè no han tan­cat. I també apa­reix més als mit­jans de comu­ni­cació, perquè la Covid és una paraula que es declina al cos­tat d’un altre mot que és pre­ci­sa­ment aquesta: mort. El coro­na­vi­rus no és un joc innocu, sinó un virus letal.

Novem­bre és, segons ens marca ances­tral­ment el calen­dari, el mes de tenir els morts més pre­sents. És una con­venció, cer­ta­ment, perquè pot­ser quan tro­bem a fal­tar més els nos­tres difunts és en ple agost, en la festa major del poble, o el dia de Nadal, o per Sant Jordi. O pre­ci­sa­ment en la quo­ti­di­a­ni­tat dels dies que no estan mar­cats per cap esde­ve­ni­ment, en què l’absència es fa insu­por­ta­ble i la mort apa­reix com una enorme injustícia que ha escapçat irre­pa­ra­ble­ment vides. La dels que s’ha endut, i la dels que ens hem que­dat. Els meus morts són a Girona. Rauen cir­cums­crits en una zona mera­ve­llosa del món. Però també estan amb mi, i per tant me’ls enduc de viatge, els faig aparèixer en les con­ver­ses, en les clas­ses, en els arti­cles i habi­ten amb mi en la quo­ti­di­a­ni­tat. Apa­rei­xen en el record, en els som­nis, en la memòria. Pun­xen. Es fan més inten­sos quan la mort ine­vi­ta­ble dels altres em voreja. He après a veure la mort amb la seva ambi­valència: com una com­pa­nyia, i no només com una sepa­ració. És per això que m’agrada visi­tar tant els cemen­ti­ris. Encara no he arri­bat a fer-hi cafès, com he vist aquesta set­mana: famílies amb un cafè per empor­tar i cadi­res de direc­tor de cinema, asse­gu­des tran­quil·lament davant d’un nínxol i anar fent. Ara una mica de con­versa, ara silenci. Ara res. Ho he vist al cemen­tiri del Poble­nou. També hi havia –no fallen mai– dones gita­nes, rigo­ro­sa­ment de negre, amb un monyo ben pen­ti­nat, i acom­pa­nya­des amb mol­tes flors. Asse­gu­des, sepa­ra­des unes de les altres, callant. Hono­rant els morts. En una època d’honors dub­to­sos (què hono­rem?), aquesta reverència exqui­si­da­ment res­pec­tu­osa davant els avant­pas­sats és eloqüent.

El barri bar­ce­loní del Poble­nou surt a les guies pels seus bars, el tei­xit asso­ci­a­tiu, els artis­tes i la pro­xi­mi­tat al mar. TV3 el va immor­ta­lit­zar fa uns anys dedi­cant-li una sèrie de l’hora del cafè. Una de les per­les del Poble­nou és també el cemen­tiri, un jardí d’asfalt i xiprers urbans vora el mar. La tomba més famosa del cemen­tiri del Poble­nou és una escul­tura de l’artista Barba. Hi hau­ria d’haver cues de gent admi­rant aquest tros de mar­bre: s’hi veu un noi jove i ben fet, amb els ulls tan­cats, boca entre­o­berta, cap badat, braços cai­guts i al cos­tat una per­so­na­lit­zació ter­ri­ble de la mort: és un àngel immens de la mort que li està fent un petó. La figura, for­mada per un esque­let i unes ales que sem­bla que pesin con­si­de­ra­ble­ment, s’age­no­lla ele­gant davant del cos del noi que ja quasi s’eleva. La mort li està fent un petó i el sosté perquè no cai­gui. L’atracció d’aquesta figura rau en aquesta renúncia del noi –que ha per­dut clara­ment la bata­lla ter­re­nal–, però és un abandó amb resig­nació tran­quil·la: un cop ja no pots fer-hi més, deixa’t anar.

Un poema de Ver­da­guer evoca “el cor jovenívol que no pot més”, “les venes a la sang que es gla­cen”, “l’esma per­duda”, la fe que “abraça” la mort i el bes. La tomba és de l’empre­sari Josep Llau­det i Soler i la van col·locar quan es va morir el seu fill ado­les­cent. El petó de la mort, exem­pli­fi­cat aquí de manera ter­ri­ble­ment deli­cada, ha ser­vit com a motiu ins­pi­ra­dor per a còmics, i fins i tot hi ha la teo­ria que Ing­mar Berg­man s’hi va ins­pi­rar per a El setè segell. La mort és el gran tema, també de la lite­ra­tura. I ha pro­vo­cat fra­ses lapidàries. L’escrip­tor Bor­ges adme­tia que podia morir en qual­se­vol moment però vivia pen­sant que era immor­tal, perquè “convé viure gene­ro­sa­ment”. Igual­ment lúcid i enginyós és Woody Allen, que con­fessa que no tem la mort, però que no li agra­da­ria ser-hi “quan això passi”.