anàlisi
Esteve Vilanova
Guardem-nos dels populistes
La necessitat de tenir un full de ruta i un programa de govern compatible amb la situació econòmica i amb les expectatives de poder que tenim suposo que més o menys és el que negocien les dues forces cridades a formar govern. Però en el curs d’aquesta negociació opaca, que entenc que ha de ser així per assegurar-se l’èxit, hi ha un fet que ho contamina tot i és l’acord assolit entre ERC i la CUP i amb l’anunci de tots dos partits que aquest pacte es inamovible, de tal manera que la segona força en importància en escons i que ha de participar en el govern tindria unes clares limitacions a l’hora de negociar.
A hores d’ara no sé com acabarà tot plegat, però ja que el gran i el petit no tenen cap inconvenient a mostrar les seves línies roges, també seria bo que JxCat ens digués quin programa posa sobre la taula. Com que ens falta aquesta part del discurs, als que no combreguem amb el moviment antisistema ens agradaria saber si els seu pes serà decisiu per evitar un programa de govern populista que seria un desastre per a Catalunya. La imatge de la Barcelona decadent de la senyora Colau no m’agradaria que es repliqués a Catalunya, perquè costa molt poc enfonsar una economia mentre que refer-la és un esforç de generacions.
D’una vegada necessitem que JxCat es mostrin com són i com pensen. Fa massa anys que amb el brogit del procés, fora de lloables excepcions, no hem sentit posicionaments econòmics clars. Eulàlia Reguant diu que no vol fer una independència amb Damià Calvet, Joan Canadell i Elsa Artadi, manifestacions que són un posicionament econòmic. Com que no crec que els hi tingui una mena de mania personal, entenc que el vet és ideològic i pel model d’economia i de societat que defensen, i si el poder de la cupaire és prou fort per arrossegar ERC, l’acord amb els de Junts el veig molt difícil, entre altres coses perquè el pacte segellat fins ara és el corredor més clar per continuar en la decadència i la irrellevància política i econòmica.
Recordo la sobretaula d’un sopar amb gent, tots de lletres, activistes i alguns professors d’universitat, en què la discussió va girar a l’entorn d’una dicotomia, per mi perversa, però que va generar molt de debat. Simplement la pregunta era: “Si haguéssiu de sacrificar la llengua, com va fer Irlanda, per assolir la independència, hi estaríeu d’acord?” Doncs ràpidament els comensals es van dividir en dues posicions, un fet que em va sorprendre tremendament. Ara són molts els perills que correm com a país: les envestides judicials i policials, les escomeses polítiques, les agressions econòmiques, els atacs a la llengua, les esquilades perpètues del dèficit fiscal i, honestament, penso que aquestes escomeses nomes s’acabaran quan canviem l’statu quo i nosaltres siguem forts i la nostra robustesa es basa a guanyar muscle d’un “poder tou” (cultural, econòmic i científic) i una economia potent és un mecanisme bàsic per assolir-lo. I aquests quatre anys són cabdals per treballar i enfortir els tres reptes i fer-nos molt més productius i internacionals per crear riquesa. Afavorir la implantació de noves empreses. Afavorir i abaratir l’energia, potenciant les renovables. Una reforma fiscal que afavoreixi les rendes de les persones, dels autònoms i les pimes i de la resta d’empreses. Tenim exemples a l’UE de països amb baixa fiscalitat i un alt nivell de renda. I deixo el que hauria de ser el clam més fort del tots els nostres polítics: una reforma del finançament autonòmic i un pla concret per rebaixar el dèficit fiscal, que és més espoli que dèficit.
Fixin-se que tots aquests objectius miren cap a la part de millorar l’economia i els ingressos, i els populistes només ens proposen despesa. I és que hi ha dos fets inqüestionables i que no entenen: la tolerància i la riquesa són finites i abans de voler repartir la riquesa l’hem de generar.
