Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

La pandèmia dels ERO

Amb l’excusa de la pandèmia o per la mateixa pandèmia, s’ha obert una porta difícil de tancar i que afectarà milers de treballadors que passaran a l’atur. Com aquell que obre una porta d’un pantà, portem uns mesos amb anuncis de reducció de plantilla i d’ERO com feia molt de temps que no havíem vist. A finals de l’any passat el Banc Santander anunciava un pla per tancar 530 oficines i acomiadar 3.577 treballadors. Una vegada feta la fusió entre CaixaBank i Bankia, aquesta entitat ha anunciat un ERP de 8.291 treballadors, dels qual 750 seran a Catalunya, i pocs dies després el BBVA anunciava el seu ERO de 3.800 empleats, 1.200 dels quals seran a Catalunya, i tancarà 204 oficines. H&M, dedicada a la venda de moda, anuncia que tanca 30 botigues, de les quals 7 són a Catalunya, que suposarà l’acomiadament de 232 treballadors. El Corte Inglés ja fa dies que té un pla de reducció de personal que afectarà 3.292 empleats i també preveu tancar uns quants centres. L’alemanya Bosch tanca la fàbrica de Lliçà de Munt i acomiada 336 treballadors. També hi hauríem de posar els treballadors que aquest estiu quedaran a l’atur pel final del peatge de les autopistes i el tancament de Nissan.

És normal que la ministra Yolanda Díaz i el ministre José Luis Escrivá hagin reaccionat enutjats davant d’aquests anuncis, especialment pel de CaixaBank, puix el 16,1% del capital és de l’Estat a través del FROB i, a més, aquest té dos representants en el consell d’administració. La poca capacitat que tenen d’intervenir-hi la mostren criticant l’augment dels sous dels executius, un fet que, sense deixar de ser important, davant la magnitud de l’ERO és econòmicament irrellevant. De fet, quan el govern espanyol va aprovar totes aquestes fusions ja sabien quines serien les conseqüències pel que fa al sobrant de plantilles i d’estructures, entre altres coses perquè totes aquestes operacions es justifiquen precisament per l’estalvi que suposa la reducció de personal i d’estructura. El que es pretén és gestionar el mateix negoci amb menys despesa estructural i de personal per augmentar l’eficiència, la productivitat i la rendibilitat. Tampoc poden desmerèixer les constants apel·lacions dels organismes econòmics i especialment el BCE en el sentit que a Espanya encara hi ha un excés de bancarització i que caldrà insistir en la reducció per fer-la més rendible. Com és natural, aquestes paraules del regulador bancari europeu deixen poc discurs als ministres espanyols, per més que ideològicament se sentin incòmodes. El ministre Escrivá va recordar a les entitats financeres que, per part del govern espanyol, a més del rescat per netejar els balanços, van comptar amb altres ajuts. I la ministra Díaz es queixava perquè aquests ERO no són conseqüència de la pandèmia, sinó de les absorcions, que, diguem-ho de passada, totes tenen el vistiplau del govern de torn.

Tot i que es parla molt de CaixaBank, l’ERO del BBVA és el que afectarà més persones a Catalunya, un de cada quatre treballadors, i això és perquè en el seu moment es va quedar Caixa Catalunya i Unnim. Unnim va ser un intent de fusió fallida entre les caixes de Terrassa, Manlleu i Sabadell. Tot i que aigua passada no mou molí, és bo recordar que aquests estralls són les ones de la desfeta de la crisi del 2008, que va afectar extraordinàriament tot el sistema català de caixes.

Quan la ministra diu que la banca ha estat molt ajudada, té raó. El 19 de març del 2012 es va crear la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, conegut com el Sareb i popularment com el “banc dolent”. L’objectiu era traspassar actius tòxics de les entitats financeres rescatades a fi de vendre-les una vegada superada la crisi econòmica. Era una estratègia que altres països ja havien explorat amb èxit, però amb el temps en el Sareb s’ha fos tot el capital, 35.000 milions d’euros. Veient la situació irreversible, Eurostat ha presentat un ultimàtum al govern espanyol obligant-lo a comptabilitzar aquesta quantitat com a deute de l’Estat, puix que una de les condicions era que no podia crear pèrdues. Assumir aquest deute dispararà el deute públic al 120% del PIB. Sempre plou fang a casa dels pobres... o dels ineptes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia