Opinió

Tribuna

Ets especial

“Jo no sé com voteu, vosaltres, però jo desconfiaria d’un partit polític que no inclogui com a prioritat la protecció dels més vulnerables, discapacitats, mancats i derrotats

Haver nas­cut sobre una ortopèdia marca. No només perquè la dis­ca­pa­ci­tat ha estat sem­pre pro­pera sinó perquè els teus ulls n’han vist de molts tipus i graus. Haver con­vis­cut amb cadi­res de rodes i amb pròtesis i orte­sis et fami­li­a­ritza amb un ima­gi­nari que t’aboca a la dis­ca­pa­ci­tat. Començant per la teva. Tots en tenim o som capaços par­ci­al­ment per a mol­tes coses. Hem cres­cut amb diver­ses nomen­cla­tu­res, des de minusvàlid, que està des­ter­rat per política­ment incor­recte, a altres que ni goso escriure. Muti­lats, atro­fi­ats, escapçats. Diver­sa­ment fun­ci­o­nals. Dife­rents. Altres. Ho atribuïm d’entrada a deficiències físiques. Par­tim de la per­fecció, d’un cos amb dues cames, dos braços, etc. Aquest cos és l’exem­ple de la supo­sada nor­ma­li­tat. A casa meva no m’han ense­nyat a fer ser­vir la paraula nor­mal. S’ha pri­o­rit­zat el con­cepte espe­cial o dife­rent.

En el llen­guatge quo­tidià ens podem refe­rir a dis­ca­pa­ci­tats físiques (motrius o no), sen­so­ri­als, de comu­ni­cació i parla, intel·lec­tu­als o dis­ca­pa­ci­tats deri­va­des de tras­torn men­tal. Per a l’admi­nis­tració, si es pren com a referència la defi­nició clàssica de dis­ca­pa­ci­tat, totes les per­so­nes en algun moment de la vida pre­sen­ta­ran algun tipus de dis­ca­pa­ci­tat, rela­ci­o­nada amb res­tric­ci­ons o absències de capa­ci­tat per desen­vo­lu­par tas­ques quo­ti­di­a­nes. En algun moment ani­rem a menys. S’ha avançat, en la des­cripció de la dis­ca­pa­ci­tat. La mateixa Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut l’havia defi­nit com una absència de la capa­ci­tat de fer acti­vi­tats de manera “nor­mal”. Era als anys vui­tanta. Ara ja ho con­si­dera un fet mul­ti­fac­to­rial i la defi­neix com el resul­tat de la interacció entre la deficiència d’una per­sona i les bar­re­res de l’entorn, que suposa una limi­tació en l’acti­vi­tat i la con­seqüent res­tricció en la par­ti­ci­pació en igual­tat de con­di­ci­ons que la resta de ciu­ta­dans. L’èmfasi és en els entorns res­tric­tius que inci­dei­xen nega­ti­va­ment. La dis­ca­pa­ci­tat no ha d’impe­dir el desen­vo­lu­pa­ment d’una vida amb qua­li­tat però això impli­ca­ria que la soci­e­tat ho té sem­pre pre­sent, i no és així. Una soci­e­tat amb alt grau de qua­li­tat té resolta aquesta qüestió, no l’amaga i la pro­te­geix.

La Comissió vati­cana COVID-19 jun­ta­ment amb la Pon­tifícia Acadèmia per a la Vida han tret ara un docu­ment que pro­mou l’amis­tat amb per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat, per apren­dre d’elles i dels seus cui­da­dors. No és un brin­dis al sol. La nota és un avís perquè es tin­gui en compte les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tats que merei­xen atenció i suport espe­ci­als perquè la pandèmia ha impac­tat des­pro­por­ci­o­na­da­ment les seves vides de manera nega­tiva. El Vaticà lamenta que no es tin­gui en compte la per­sona dis­ca­pa­ci­tada quan es pla­ni­fica o es pre­nen deci­si­ons que l’afec­ten en polítiques i inter­ven­ci­ons de salut pública. Es demana donar suport a les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat i a les seves famílies de manera coor­di­nada i inte­grada en totes les espe­ci­a­li­tats mèdiques i en diver­sos sec­tors del govern i de la soci­e­tat. I fina­ment pre­veu el com­promís per desen­vo­lu­par sis­te­mes de salut pública basats en la soli­da­ri­tat i en una opció pre­fe­ren­cial pels pobres i vul­ne­ra­bles. Les lliçons de la dis­ca­pa­ci­tat en pandèmia són pro­vo­ca­do­res. Són un des­a­fi­a­ment a adop­tar una nova pers­pec­tiva sobre el sig­ni­fi­cat de la vida. Ens con­vi­den a accep­tar la inter­de­pendència, la res­pon­sa­bi­li­tat mútua i la cura dels altres com a estil de vida i com a vida de pro­moure el bé comú. Els docu­ments vati­cans que fan reco­ma­na­ci­ons són més útils quan són autocrítics i pro­po­si­tius, i aquest ho és. Fa una crida espe­cial a les enti­tats que des del cris­ti­a­nisme s’ocu­pen de la dis­ca­pa­ci­tat (són innom­bra­bles i pre­sents a tot el món). Els demana lide­ratge per res­pon­dre a les neces­si­tats i sug­ge­reix pri­o­rit­zar les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat que amb la pandèmia poden per­dre la faci­li­tat i l’accés als ser­veis d’ajut.

No estem pre­pa­rats per con­viure dis­ca­pa­ci­ta­da­ment. Les per­so­nes que sí ho fan ens aju­den a enten­dre el món des dels mar­ges i des de la vul­ne­ra­bi­li­tat. L’arrogància ins­ti­tu­ci­o­nal ha aca­bat dic­ta­mi­nant que la norma és un tot per­fecte, i que qui no ho té tot és un man­cat. Jo no sé com voteu, vosal­tres, però jo des­con­fi­a­ria d’un par­tit polític que no inclo­gui com a pri­o­ri­tat la pro­tecció dels més vul­ne­ra­bles, dis­ca­pa­ci­tats, man­cats i der­ro­tats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia