Ombres d’agost
L’aventura
“Fragilitat de la memòria, dels sentiments, de la identitat, de la realitat. Això és Antonioni
Quan, a propòsit de Le mépris, vaig escriure “destrucció d’una parella” i “illa”, en el seu cas pel que fa a Capri, em va revenir la llum encegadora, pròpia d’una manifestació de l’estiu sense contemplacions, de L’avventura (1960), la pel·lícula amb la qual Michelangelo Antonioni va fer un nou pas de rosca en l’anomenat “cinema de la modernitat”: un personatge desapareix sense deixar rastre i sense que es resolgui el misteri. El cas és que si en el film de Godard una parella se separa perquè els diners del cine la podreixen, en el d’Antonioni una dona (Anna/Lea Massari) s’adona que la relació amb l’amant (Sandro/Gabriele Ferzetti) és una falsedat que l’avorreix: de fet, tots els personatges, burgesos, s’avorreixen. Tant Camille (Bardot) com Anna són capaces de dir “Ja no t’estimo”. A vegades penso que una diferència entre el cinema “clàssic” i el “modern” és que el primer tendeix a mostrar enamoraments mentre que el segon explora el desamor. Pel que fa a les illes, si la de Capri és al golf de Nàpols, més al sud i a la mateixa mar Tirrena, al nord de Sicília i dins de l’arxipèlag de les Eòlies, on Rossellini va rodar a Stromboli, hi ha la petita Lisca Bianca, d’on parteix l’embarcació amb la qual, en uns dies de vacances, van a la deriva emocional Sandro, Anna, la seva amiga Claudia (Monica Vitti) i un matrimoni fastiguejat d’ell mateix. Tots isolats. Es diu que, instal·lat a l’illa de Panarea, l’equip va patir tota mena de precarietats, esperant els recursos de producció, i que tal circumstància és a l’origen de diversos films (com ara L’estat de les coses, de Wenders) sobre rodatges en suspensió i gent del cinema que s’hi avorreix. Com he dit, allò que ha fet cèlebre L’avventura és que, quan són en un escull de roques esquerpes, Anna desapareix per sempre més. Sandro i Claudia, vivint un simulacre d’enamorament, la busquen inútilment mentre, de fet, l’obliden: “Allò més terrible és que ja ni la recordem”, reconeix Claudia. Fragilitat de la memòria, dels sentiments, de la identitat, de la realitat. Això és Antonioni. Repetint amb el cineasta, demà: Blow-Up (1966).
