Opinió

Tribuna

De Messi a Mickey Mouse

“A París, sota l’atenta mirada de l’emir de Qatar, Messi pot arribar-se a convertir en un simple actiu comercial al servei d’interessos que van més enllà dels esportius

Messi deixa el Barça. Quan es va aco­mi­a­dar, tot van ser llàgri­mes. No volia mar­xar, però la crisi econòmica en què es troba el club, jun­ta­ment amb un límit sala­rial que és igual per a tots però no és equi­ta­tiu, ha impos­si­bi­li­tat que es quedi.

Qui ha estat el cul­pa­ble? LaLiga, com han apun­tat des del club i el mateix Messi? Bar­to­meu, per haver bui­dat la caixa, o la nova junta, que no ha acon­se­guit recon­duir l’eco­no­mia? Laporta, per no haver accep­tat l’acord mili­o­nari entre LaLiga i CVC? Tot­hom té una mica de culpa que Messi marxi, però tot­hom hi perd. En pri­mer lloc, hi perd el club perquè no tindrà l’actiu més pre­uat de la marca, el que per­me­tia tan­car més con­trac­tes publi­ci­ta­ris, el que aju­dava a obrir nous mer­cats. En segon lloc, LaLiga perquè també perdrà valor comer­cial davant de la seva gran rival, la Pre­mier Lea­gue, que ja des de sem­pre va un pas al davant de la màxima com­pe­tició espa­nyola en el seu posi­ci­o­na­ment inter­na­ci­o­nal. Final­ment, també Messi perquè difícil­ment tro­barà un entorn que l’enten­gui tant fora de Bar­ce­lona.

A Cata­lu­nya, Messi era l’emblema de la iden­ti­tat par­ti­cu­lar d’una enti­tat cen­tenària. A París, sota l’atenta mirada de l’emir de Qatar, Messi pot arri­bar-se a con­ver­tir en un sim­ple actiu comer­cial al ser­vei d’interes­sos que van més enllà dels espor­tius. Per exem­ple: l’any 2013, Beck­ham va jugar encara una última tem­po­rada en el PSG abans de reti­rar-se. Feia poc que Qatar Sports Invest­ments (QSI) havia adqui­rit el club, que estava immers en un procés de canvi de marca i de legi­ti­mació dels nous pro­pi­e­ta­ris: amb l’arri­bada de Beck­ham, el PSG va ven­dre més de 400.000 samar­re­tes en una tem­po­rada, un 60% més que l’ante­rior.

Messi, a París, és un actor impres­cin­di­ble per a l’estratègia para­di­plomàtica de l’emi­rat de Qatar, que ha fet del PSG el seu vai­xell insigne per reforçar la seva marca de país abans del mun­dial del 2022. El PSG i beIN Sports, així com també la pre­sidència de l’ECA que des del fallit intent de cre­ació de la Super­lliga ostenta Nas­ser Al-Khelaïfi, han aca­bat con­ver­tint París en el cap de pont de Qatar a Europa: sense les coti­lles del límit sala­rial espa­nyol, i les bones rela­ci­ons amb la UEFA, Al-Khelaïfi ha pogut dopar el fut­bol euro­peu en bene­fici dels interes­sos polítics del seu emir.

De fet, sem­bla una broma. Però la història par­ti­cu­lar i la idi­o­sincràsia espe­cial del Barça han anat des­di­bui­xant-se des que l’emi­rat de Qatar va començar a posar el negoci del fut­bol al cap­da­vant de la seva estratègia de sport place bran­ding, això és, de rede­fi­nició de la seva marca de país a través de l’esport. Pri­mer van ser els diners de Qatar Foun­da­tion els que van enllu­er­nar la junta de San­dro Rosell, que es va car­re­gar aque­lla idea bri­llant que deia que el Barça era “més que un club al món” quan el seu escut anava al cos­tat del d’Uni­cef. Després, vam saber que Qatar Foun­da­tion era una manera de blan­que­jar el pri­mer patro­cini defi­ni­ti­va­ment comer­cial de la samar­reta: Qatar Airways. Per cert, que ja lla­vors els juga­dors del Barça van actuar d’ambai­xa­dors indi­rec­tes de l’emir amb les cam­pa­nyes publi­citàries que es van arri­bar a fer i publi­car. No cal dir, però, que la jugada mes­tra va ser quan el PSG va robar Ney­mar al Barça, enllu­er­nant el club amb més de 200 mili­ons d’euros que després es van mal­gas­tar amb juga­dors que cobren per sobre del mer­cat i no han donat ren­di­ment. I quan el Barça està en fallida tècnica i viu en el foc cre­uat entre Alek­san­der Cefe­rin, Javier Tebas i Flo­ren­tino Pérez per la Super­lliga, arriba l’esto­cada final amb la marxa de Messi al PSG.

El mateix dia que feia 85 anys de l’afu­se­lla­ment del pre­si­dent Josep Suñol, Messi dei­xava el club de la seva vida, cen­te­nari, per anar a un club sense història (fun­dat el 1970) i finançat per un dels emi­rats que ha alte­rat tota la indústria del fut­bol en bene­fici propi. Mal­grat que la hiper­co­mer­ci­a­lit­zació del fut­bol ja fa temps que l’asso­cia a con­cep­tes com el de la dis­neyit­zació –que el sociòleg Alan Bry­man resu­meix amb tema­tit­zació, hibri­dació dels espais de con­sum, auge del mar­xan­datge i tea­tra­lit­zació del tre­ball–, fins ara encara era difícil que algú con­si­derés Messi com un Mickey Mouse del Barça: massa ele­ments d’iden­ti­fi­cació envol­ta­ven la seva relació amb Cata­lu­nya i el club. A París, però, sem­bla que l’ana­lo­gia seria molt més pos­si­ble i allà sí que Messi podrà ser vist només com aquell ratolí que va encim­be­llar per sem­pre més les aspi­ra­ci­ons de Walt Dis­ney des de finals dels anys vint.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia