Die Partei, die Partei, die Partei!

Retallada al marc de la finestra veig la Nikolaikirche, l'església on Bach estrenà la Passió segons sant Joan el Divendres Sant de 1724. Aquesta església, les campanes de la qual em fan conscient del pas del temps, també té una significació política. A la plaça que flanqueja aquest edifici romànic reformat de gòtic es convocaven, el 4 de setembre de 1989, les manifestacions dels dilluns, que portaren a la caiguda del Mur el 9 de novembre del mateix any. Així acabà, després de 45 anys, un règim que res feia sospitar que estigués a punt d'esmicolar-se. Eren temps de glàsnost i perestroika, de reformes i encaixos, amb la RDA com a zona privilegiada dins el bloc comunista. Però a Leipzig la gent no llegia les anàlisis dels experts i no estava assabentada que el comunisme fos inexpugnable. El 16 d'octubre, preocupat pel volum que prenien les manifestacions, el govern hi envià tropes. La setmana següent el nombre de manifestants saltà de 120.000 a 320.000 en una ciutat de mig milió d'habitants. El lema d'aquelles manifestacions era “Wir sind das Volk!”, “Nosaltres som el poble”.

“Som una nació” fou el crit de la manifestació de l'Onze de Setembre de 1977, la més gran de la transició a la democràcia. Trenta-tres anys més tard, els catalans no es limiten a afirmar que són una nació. Ara han dit alt i clar que són la nació; això és, l'únic agent sobirà del seu destí. I això li ho han dit no al Tribunal Constitucional, que afirma “la nació és nostra” fins a set vegades en l'argumentació de la sentència amb què ha liquidat l'Estatut –al cap i a la fi aquest tribunal és l'aparell d'una determinada concepció de l'Estat perfectament inscrita en la seva Constitució–, sinó als ideòlegs de l'Espanya plural i diversa, que amb la boca petita reconeixen Catalunya com a nació sentimental, sense permetre que d'aquest reconeixement se'n derivi la més mínima conseqüència jurídica.

No em refereixo al Partit Popular, que no és un partit en el sentit modern del mot, sinó una agrupació de poders fàctics instal·lats en la reacció. Em refereixo al partit que s'inventà l'Espanya de les autonomies, l'artífex del cafè per a tothom, el responsable de l'empobriment d'una Catalunya parasitada per regions improductives, el partit per antonomàsia. A aquest partit, que fa anys que construeix infatigablement l'Espanya moderna per tancar-hi dins Catalunya, el poble català li ha reclamat el dret a sortir-ne, com el reclamaren els habitants de Leipzig la tardor de 1989 a un estat paternalista i abusiu. Espanya aixeca el mur de la nació única i indivisible i els catalans responen: Wir sind das Volk!

Escrivint amb el record de la Wende, que m'imposa una ciutat que encara està renovant el seu aspecte físic, se'm fa present la imatge d'Erich Honecker, el president gris que arribà a confondre el poble amb el partit. Aquell buròcrata impersonal que des dels 18 anys no conegué cap altra professió que la política em recorda vivament el president Montilla. Tota la seva vida, Honecker no representà res més que una estructura ideològica que suplantava la vida espontània de les persones. Els seus moments de glòria eren els dies de parada, quan les joventuts del partit cantaven “die Partei, die Partei, die Partei!” com si el desplegament d'aparell pogués fer oblidar l'existència d'un poble silenciat i humiliat. El juny de 1989, pocs mesos abans de la caiguda del Mur, Honecker encara el defensava davant les autoritats soviètiques. El 19 de gener, a Berlín, havia profetitzat que duraria cent anys més. Morí a Santiago de Xile, havent fet el mateix camí que un grapat de nazis i demostrant així la pregona unitat de les dictadures.

Després de l'extinció del pacte constitucional, Montilla, amb l'aparell del PSC, segueix defensant el mur. Els seus moments de glòria han estat animats per crits de “visca, visca, visca, Catalunya socialista”: el partit, el partit, el partit. S'ha dit, interessadament, que el govern ha cosit el PSC al catalanisme. Però el càrrec no ha alterat el tarannà d'aquest apparàtxik, que anteposa els interessos del PSOE als del país. En tant que secretari general del PSC, Montilla sap que el seu paper consisteix a fer de frontissa entre un regionalisme reticent i un nacionalisme espanyol molt motivat, així com Honecker fou la frontissa amb la Unió Soviètica en tant que secretari general del comitè central del SED (el Partit d'Unitat Socialista de la República Democràtica Alemanya). Amb Honecker, la RDA va adoptar un “socialisme de consum”, és a dir, un placebo que aquí i entre nosaltres s'anomena “allò que interessa la gent”. Encara hi ha més semblances, des de la sorprenent capacitat de les respectives esposes per exercir responsabilitats polítiques –Margot Honecker va ser ministra d'Educació Popular durant 20 anys– fins l'humor que generen les seves figures inexpressives i la seva retòrica inadaptada. Sobre Honecker corrien molts acudits. Un de típic és el de la senyora que demana a un policia on es troben els magatzems Principi. Quan el policia respon que no existeixen, la senyora rebat que “això és impossible, perquè el nostre president ha assegurat que en principi es pot comprar de tot”.

Montilla ha quedat immortalitzat a la paròdia de Sergi Mas al Polònia. Més que per la seva presidència estèril i literalment immemorable, se'l recordarà per la vinyeta que el mostra tan sorprès d'haver arribat a president que es creu amb poders de canviar el temps i l'espai. Efectivament, si ell és president, això no pot ser Catalunya. Montilla serà per sempre més el polític que, emparant-se en la seva incipient afàsia, substitueix el patriòtic “Visca Catalunya!” per un difident i oportunista “Visc a Catalunya”.