Opinió

Tribuna

Test d’Évole

“I si no fos un tema de gènere, sinó de sensibilitat i d’empatia? I si hi ha molts homes que van veure això mateix i també ho callen? Ho callen perquè l’obra està prou bé

He vist com molts de vostès, m’imagino, el documental Eso que tú me das, sobre l’última entrevista que va concedir Pau Donés a Jordi Évole. És un documental molt satisfactori, que ens fa reflexionar sobre aquesta mort, que tothom té la seva i, alguna vegada, és capritxosa i injusta i arriba quan encara no toca. La mort de Donés és especialment dura perquè era algú tan vitalista, obstinat a sobreviure, amb ganes encara de fer una gira... Els darrers vídeos d’ell, ja físicament molt malmès, anunciant una gira, fan mal al cor; és com el triomf impossible de l’esperit sobre la matèria, el cor vol però el cos no acompanya.

Però on volia anar a parar és que, quan vaig acabar de veure el documental Eso que tú me das, no vaig poder evitar pensar: “Quina llàstima que el Jordi no sigui una dona.” Una dona, en general, potser perquè no hem estat educades, també en general, des d’un àmbit de privilegi i tenim més vista emocional. No sé dir-ho millor, no sé si més vista emocional, o més sensibilitat, o més consideració o més empatia. No totes, és clar! Però diria que hi ha alguns moments d’aquesta entrevista que no hauríem fet mai. Són els següents i cito de memòria: quan el Jordi explica al Pau que li està fotent una putada i que és l’entrevista més difícil de la seva vida. Mal fet. Les dones sabem –en general– que quan algú s’està morint és del tot insignificant com et sentis. És irrellevant i l’últim que ha de fer algú que s’està morint és haver-te de consolar per la ximpleria del teu moment difícil.

El moment en què el Jordi ve a dir al Pau que ha d’estar sota una càmera fins i tot ara, al final. Insisteixo que ho faig de memòria i que no recordo les paraules exactes, però em sembla que Pau vol autenticitat, vol tenir una conversa profunda, vol estar amb un amic, vol deixar un testimoni... També em sembla que no cal, que potser estaria millor agrair-li aquesta generositat fins al darrer moment. No és el moment de qüestionar-lo. No estem fent periodisme d’investigació; estem fent un darrer homenatge.

Just abans del final, quan la càmera capta el Pau sortint del cotxe per gravar l’última seqüència a l’aire lliure, es veu que està enfadat i que no tracta gaire bé els acompanyants perquè es deu trobar malament o perquè simplement morir-se emprenya. No cal posar l’escena. Ja ho diu al principi que té molts mals humors; no cal veure’l enfadat i tractant durament els altres encara que sigui un moment.

DE Tot això, pensava jo, me n’adono perquè soc una dona i les dones hem après a mirar i a callar, a valorar en silenci, a tenir la pell fina, a no deixar-ne passar ni una –internament– perquè som especialistes en menyspreus subtils, perquè n’hem patit molts, perquè els veiem d’una hora lluny, perquè tenim un llistó alt per als temes emocionals. Però a la vegada, pensava també, ho anotem internament però sempre callem, ho veiem però no en diem res, en prenem nota tan sols internament. És la nostra llista oculta de greuges pràcticament insignificants però que deixen aquell regust d’alguna nota amarga que impedeix una dolçor que hauria de ser compacta. Idealisme? No, són detalls perfectament practicables per a una persona que vol o hauria de ser sensible i considerada.

PErò després he pensat, i si no fos un tema de gènere, sinó de sensibilitat i d’empatia? I si hi ha molts homes que també van veure això mateix i ho callen? Ho callen perquè l’obra està prou bé, perquè no cal ser tan primmirat, però com nosaltres, les dones, també tenen aquesta sensibilitat que les coses grinyolen en algun moment, però simplement ho detecten i callen.

Per això voldria fer aquest test a homes i dones. Us ha passat? Ho heu detectat? Ho heu vist però ho heu callat? Podria ser que tot això no fos una qüestió de gènere sinó una qüestió de sensibilitat i empatia? No cal que digui que he fet servir com a exemple aquest reportatge però que parlo en general, de la vida, del nostre pas per situacions i vivències, per la nostra mirada sobre el món, una mirada que, insisteixo, sovint ha de quedar callada perquè no està ben vist buscar tres peus al gat, cosa per cert ben estúpida, la bogeria seria buscar-n’hi cinc, però tres sempre les té i si només n’hi hagués tres, caldria dir-ho!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.