Opinió

De set en set

Bellesa i horror

Hauria volgut escoltar com sona un volcà, ja que ens ofereixen tantes imatges en directe de l’erupció del Cumbre Vieja, però no hi ha manera que els locutors enviats en tropell a La Palma callin ni un moment, ni tan sols quan descriuen amb esglai el brogit ensordidor que se sent des de quilòmetres lluny. Deu costar guardar silenci quan has de provar de fer entenedor l’inexplicable, de manera que tots els periodistes xerrotegen davant de càmera, la majoria en un to catastròfic per sota del qual aflora, però, una lleu tremolor, potser de por, mentre assenyalen la cendra que els empolsina els cotxes i la roba, o la massa rocosa de lava que avança amb una lentitud de paquiderm per l’altra banda del carrer, just abans de sepultar les cases, les carreteres, els plataners. És difícil discutir sobre la decència ètica d’uns informadors dividits entre la fraternitat deguda als illencs que han vist arrasat en viu i en directe tot el que tenien i la fascinació davant l’espectacle incandescent de la naturalesa en acció. Davant la força eruptiva del volcà, ens costa a tots traçar una ratlla divisòria entre la bellesa i l’horror, que són els extrems dels quals s’alimenta des del segle XVIII l’experiència alhora aterridora i plaent del sublim. Albert Camus deia que l’atracció pel desert provenia del fet que era una terra “inútil i irreemplaçable”, el revers necessari en un món saturat de presències. Potser els volcans són el nostre buit invers, una desmesura encanyonada a la boca de la terra, esperant el seu moment d’excedir-se, de tornar-se barroca i torrencial, de barbaritzar-nos la mirada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.