Epigenètica i futur dels infants

Una de les característiques que defineixen els éssers vius és la seva capacitat per adaptar-se a l'entorn. Evolutivament parlant, les espècies es van adaptant per l'acumulació de mutacions atzaroses que alteren el missatge genètic i per l'acció de la selecció natural. Tanmateix, a curt termini, en el decurs de la vida d'un organisme, aquest també s'ha d'adaptar al seu entorn particular. En el cas dels vertebrats superiors, com les persones, bona part d'aquesta adaptació individual s'aconsegueix amb el comportament, que s'origina al cervell.

Diverses vegades he parlat de la gran plasticitat neural del nostre cervell, especialment acusada durant la infantesa, que permet que les experiències viscudes modulin determinades xarxes neurals i estableixin comportaments específics. Tanmateix, un conjunt de dades recents indica que l'ambient d'infantesa i l'alimentació, entre molts altres factors, també poden provocar modificacions químiques específiques en el material genètic –metilacions i acetilacions–, que afecten el funcionament de determinats gens sense alterar el missatge que contenen. Constitueixen l'anomenat epigenoma, el qual pot estar relacionat amb els canvis que uns investigadors de la Universitat de València han detectat en el comportament dels infants i adolescents, en relació amb l'ambient social i familiar, respecte al de fa uns anys (vegeu l'Avui, 4-7-2010). Els canvis epigenòmics són reversibles, però també es poden heretar. Vegem uns quants exemples significatius.

Ja fa uns anys que se sap que, en rates, si experimentalment no es deixa que les mares atenguin les seves cries, quan aquestes maduren presenten nivells molt més elevats d'ansietat, i que en canvi si se'ls permet tenir cura de les cries de forma comunitària, com fan en condicions silvestres, d'adultes dediquen molta més atenció a les seves cries i estableixen grups socialment menys agressius. Recentment s'ha vist que aquests canvis de comportament són deguts a una major densitat de receptors d'oxitocina en determinades regions del cervell, una hormona implicada, entre altres funcions, en la vida social, i que aquesta densitat depèn, entre altres factors, de modificacions epigenètiques induïdes precisament per l'ambient d'infantesa. També s'ha vist que les ratetes criades per mares estressades presenten una modificació epigenètica que redueix la producció del factor de creixement neural BDNF, la qual cosa es tradueix en una major predisposició a l'ansietat i la depressió.

En les persones, un exemple molt corprenedor indica que els nens que han patit abusos presenten modificacions epigenètiques al gen del receptor de glucocorticoide, una hormona d'actuació també cerebral, la qual cosa podria augmentar la seva propensió a la depressió, a cometre també abusos i al suïcidi. També s'ha vist la relació entre determinades modificacions epigenètiques i la capacitat d'aprenentatge i memòria. Aquestes troballes basteixen una base biològica i genètica al que de fet ja sabíem: la forma com tractem els nostres infants els deixa empremtes biològiques ineludibles que condicionen no només el seu desenvolupament posterior, sinó també el dels seus fills i, si ho extrapolem, també el futur de la societat. Són, doncs, unes adaptacions infantils amb una clara projecció de futur. Un motiu més perquè ens plantegem el temps que dediquem als nostres fills, l'educació familiar que els donem i l'estrès que sovint deixem que regeixi molts moments de la nostra vida.