Opinió

De set en set

Gasset, l’impertèrrit

La mort d’Antonio Gasset ha fet aflorar la massa d’insomnes castos que consumien un dels programes d’horari més indecent de la televisió espanyola. Estrenat dimecres farà trenta anys a La 2, la meitat dels quals va ser conduït per aquest cinèfil pessimista, Días de cine no hauria tingut res d’especial, fora d’una agilitat que a principis dels noranta encara resultava innovadora, si no hagués estat per la mordacitat impertèrrita del presentador, que potser per haver estat relegat a “les catacumbes de la nit” aprofitava cada locució per alliberar un sentit de l’humor irreverent sense que se li arrugués ni una cella. Amb Gasset, el programa va aconseguir el fet insòlit de retenir els espectadors davant del televisor, just quan en solen desertar, només per sentir-li anunciar la pausa per a la publicitat, que era quan es tornava càustic per informar que la interrupció seria tan curta com el seu sou o per convidar els oients a refugiar-se en els éssers estimats, fins i tot als seus embats eròtics, i no en una pantalla que emetia “atacs frontals a la raó i el bon gust”. Espècie de Bartleby catòdic, Gasset encarnava l’empleat desobedient que tots voldríem ser, amb un convenciment que emanava de la seva mateixa apatia, la d’algú que ha fet un detingut treball de camp per arribar a constatar fredament que “els idiotes seran sempre idiotes” o que entre la bondat i la maldat “la diferència és mínima”. Gasset era una encantadora anomalia, extirpada amb l’ERO massiu del 2007, en una televisió i una societat rendides cada cop més a la sofisticació, la complaença, l’esbronc i el tedi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.