Articles

la sentència del tc degrada l'estatut com a norma

i liquida els avenços en finançament

El finançament estatutari, sentenciat

No crec que faci falta remetre el lector a l'hemeroteca de declaracions dels polítics del moment, o a la mateixa propaganda de fullets emesos des del govern, on es deia que el nou Estatut preservava definitivament la jerarquia normativa de l'Estatut de Catalunya (EAC) com a llei orgànica referendada per sobre de la norma estatal de finançament autonòmic (Lofca), per remarcar el nyap que suposa la sentència del Tribunal Constitucional sobre el finançament de Catalunya. Ignorar-ho, com fan alguns a la Revista de Dret Públic de Catalunya, en un número monogràfic online de comentaris a la sentència, em sembla incomprensible. Del que tenia al cap, i recollia el redactat, el legislador a la interpretació que n'ha fet el Constitucional (TC) hi ha un abisme. Un resum d'urgència el vaig publicar en un post de la web d'Òmnium Cultural tot just produïda la sentència. Ara amb més temps, una anàlisi més detallada.

La sentència porta la doctrina de la interpretació fins a l'abús. Entén que l'estat és només l'administració central i es reafirma en la potestat tributària originària única. La hisenda general, de la qual s'exclouen les regulacions estatutàries, inclou per extensió no només els tributs centrals, sinó la delimitació de competències financeres de les comunitats respecte de les de l'estat, així com el marc general de tot el sistema tributari. Les comunitats no poden disposar el que ha de ser el contingut de la Lofca, que per pertinença al bloc constitucional manté una jerarquia, per especialitat i competència normativa, per sobre de l'Estatut, per molt referèndum popular que aquest tingui. El TC degrada de fet l'EAC al rang de norma autonòmica, no estatal (les comunitats no es consideren estat), no part del bloc constitucional. De manera que interpreta el TC que els estatuts, en el sistema de fonts jurídiques no poden completar les indefinicions de la Constitució espanyola (CE), no entenent-se com a part del desenvolupament constitucional, per molt que la CE també reculli en el seu redactat les normes estatutàries. Completar i desenvolupar la CE és una tasca que s'autoatorga en exclusiva el TC, amb una interpretació extensiva de les bases relatives a les competències de l'estat, àdhuc amb el desenvolupament de lleis ordinàries i reglaments, i el detall que el legislador estatal estimi pertinent en cada moment.

De manera que l'EAC no pot decidir, tot i que el Parlament espanyol així ho hagi aprovat per majoria, trets com els percentatges de cessió d'impostos, que requeriran una llei orgànica (Lofca). I ja no diguem en qüestions d'anivellament (parcial o total) o de preservació dels ordenaments de rendes per càpita. La solidaritat territorial no admet el TC que s'acordi entre jurisdiccions, com passa en el federalisme (principi del pacte), d'un Estat que no s'identifica definitivament com a compost, i que entén que la necessària coordinació es resol només amb més jerarquia. Tampoc permet el TC que ni a nivell potencial l'EAC afirmi que “la competència estatutària de Catalunya pot incloure la capacitat legislativa per establir i regular el finançament local”, tret nuclear del federalisme. I finalment, no sorprèn en aquesta línia que el TC buidi la disposició addicional tercera de l'EAC respecte del compromís inversor de l'estat amb Catalunya, negant-li validesa de norma jurídica, no podent vincular a l'estat ni a les Corts Generals! Arribats aquí, hom pot valorar ja que el nyap és total: normes aprovades pel Parlament espanyol amb categoria de llei orgànica que no es reconeixen ni com a simples normes jurídiques. La incompetència de les comissions jurídiques, amb l'aprovació a les Corts espanyoles, amb el senyor del ribot al capdavant, és així més que manifesta.

El rebuig a qualsevol possible bilateralitat entre jurisdiccions que políticament pacten el fa palès la consideració que dóna la sentència a la Comissió Mixta Estat-Generalitat, a la qual es desposseeix del seu estatus jurídic i esdevé un simple complement del Consejo de Política Fiscal y Financiera per a la ratificació del que allà s'aprovi. El TC arriba a afirmar que en supòsits en què l'estat té reservada la legislació, i la Generalitat l'execució, el legislador estatal pot reservar-se fins i tot els actes d'execució que estimi pertinents; exemple evident de com, segons el TC, el legislador ordinari central pot modificar al seu gust el sistema constitucional de distribució de competències. La pretensió de l'EAC de blindar contra aquest caprici les competències estatutàries esdevé paper mullat. Només resta el control únic del TC, que exhibeix gran poder, tot i ser avui un tribunal polititzat i desprestigiat, per judicar la constitucionalitat o no d'una CE que per mor del consens es deixà molt oberta.

Es consideren altrament nuls per inconstitucionals els requeriments d'un esforç fiscal similar a fi i efecte de meritar l'anivellament de transferències interterritorials. De nou es tracta d'un nyap considerable, ja que la sentència no entén que té tota la lògica del món que aquella comunitat autònoma que buida fiscalment la seva recaptació tributària no pot posar-se després primera de la llista per parar la mà de la solidaritat.

Es nega també qualsevol reconeixement de la diferència per la via dels anomenats drets històrics. La sentencia conté, a més, afirmacions políticament ofensives (Felipe González dixit), mostra un gran biaix contra l'acceptació i garantia del dret a l'autonomia (art 2 de la CE), inclou apreciacions de vots particulars de hooligans més que de juristes (epígraf Rodríguez Zapata: “el EAC: un vicio colosal de incompetencia”) i identifica més el legislador català que l'espanyol, en les controvèrsies estatutàries, ignorant que aquest no és l'EAC que va aprovar el Parlament català, sinó amb els nyaps i cols afegits pel Parlament espanyol, que en cap moment, enfront de la sentència, amb gran deslleialtat, no ha defensat com a seu!

El fet que en alguns apartats la nova Lofca coincideixi avui amb alguna previsió estatutària inicial no dóna efectivitat a l'EAC, ja que la supeditació normativa que permet, respecte de sigui qui sigui en cada moment el legislador estatal, el fa irrellevant. Els mecanismes garantistes, de respecte i blindatge implícits a l'EAC, han quedat completament desactivats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.