La paradoxa de Popper

S’ha de ser tolerant amb els intolerants? Des que Karl Popper va plantejar l’anomenada “paradoxa de la tolerància”, l’ètica i el pensament polític es debaten en aquesta disjuntiva. Si he de procurar el bé, per què sota determinades circumstàncies he de practicar més aviat la negació, la ruptura, la intransigència? Perquè una tolerància il·limitada comportaria acabar sota el jou dels intolerants, deia Popper, a menys que acceptis excepcions a la teva indulgència, amb la qual cosa no seràs tolerant del tot. És un debat que, a l’Estat espanyol, s’ha aguditzat a mesura que l’extrema dreta guanyava terreny a costa de la magnanimitat dels partits diguem-ne democràtics. El problema és que la democràcia, per si mateixa, no és una ideologia, sinó un sistema, i que al seu si hi caben fins i tot aquelles actituds que la vulneren. Aquesta contradicció ha propiciat la proliferació d’expressions antipàtiques com ara “línies vermelles” i “cordons sanitaris” per tal de repudiar, en nom de la pau social, tot allò que amenaça el relat dominant, escrit damunt la pell fina de la correcció política. El dilema moral que enunciava Popper ha anat derivant, d’aquesta manera, en el rebuig indiscriminat del pensament dels altres fins a esdevenir, no tant un dic contra el mal corrosiu (el feixisme, la violència, la intolerància mateixa), sinó un reflex de la baixa capacitat que tenim per admetre ni la més petita discrepància. De qualsevol idea pròpia en fem ara un blindatge per estalviar-nos de raonar, amb l’efecte pervers que els intolerants s’han acabat erigint en els abanderats de la llibertat.