Audiovisual

Temps enrere apareixien, desapareixen i reapareixien, fins a esfumar-se, projectes de llei amb el propòsit d’implantar amb determinació el doblatge cinematogràfic al català. Les grans distribuïdores (i fins potser algunes de petites) s’hi resistien, com també molts exhibidors del país. Es revoltaven contra una suposada imposició (com si no ho fos que el doblatge sigui en castellà en un territori amb una altra llengua com a pròpia) amb la idea que no calia (“tothom entén el castellà”) i amb la por de perdre espectadors (per què?) i haver-hi de posar diners, tot i que la Generalitat estigués disposada a finançar part del doblatge. Jo, sincerament, creia que s’havia d’apostar més pel subtitulat en català, però entenc aquells que argumentaven que es mantindria una desigualtat amb el castellà si aquest perseverava en el doblatge: una discussió vana. També era de les que pensaven que calia donar més suport a la producció pròpia i, si podia ser, en català. Passats els anys, pràcticament no hi ha doblatge ni subtitulat al català. D’altra banda, la producció audiovisual pròpia (i no diguem en català) sembla en vies d’extinció. Això mentre que ara tallen el bacallà les plataformes digitals, sense cap sensibilitat pel català. A més, com si les reivindicacions polítiques dels últims anys no haguessin servit més que per castigar-nos com a vençuts, el govern espanyol té un projecte de llei pel qual les plataformes hauran de finançar TVE (però cap mitjà audiovisual públic autonòmic) i el Consell Audiovisual Català quasi no tindrà competències. Això entre altres coses que contribuiran a fer que, potser sí, es compleixi la llargament anunciada mort del català.