Opinió

Tribuna

L’art com a manera de viure

“De Miquel Martí i Pol a Ramon Pujolboira, dos homes que compartien l’afany de compromís vital, professional i social.

Més que mai, cele­bro totes les dates que tenen sen­tit per a mi. Són dies en què recordo per­so­nes esti­ma­des que he tin­gut la sort de conèixer i amb qui he pogut com­par­tir experiències artísti­ques o moments de vida sig­ni­fi­ca­tius. De manera que cada tar­dor em porta dos noms –dos amics– que admiro: el poeta Miquel Martí i Pol i el pin­tor Ramon Pujol­boira. D’aquí a poques set­ma­nes, un i altre rebran home­nat­ges que recor­den la per­vivència del seu lle­gat lite­rari, artístic i huma­nista. Amb en Miquel, vam coin­ci­dir per pri­mera vegada com a mem­bres del jurat d’un dels pre­mis Ciu­tat d’Olot; poc després, vaig fer amis­tat amb en Ramon, fet que ens por­ta­ria a conèixer el Mar­roc, jun­ta­ment amb les nos­tres pare­lles.

Ells dos ja es conei­xien arran d’un viatge a la vall d’Aosta ita­li­ana, on Pujol­boira havia donat a conèixer l’obra poètica de Martí i Pol, que hi va ser guar­do­nat amb el premi inter­na­ci­o­nal Nósside. Ambdós ente­nien l’art no tant com un afany de com­pren­dre el món sinó com una manera de viure la vida. Tots dos esta­ven units pel desig d’apro­fun­dir en l’obser­vació i la recerca artística i per una capa­ci­tat d’esforç extra­or­dinària; com­par­tien, a més, la volun­tat de com­promís social i un tret comú de per­so­na­li­tat: la impli­cació de per­sona i obra, de manera indes­tri­a­ble. Tenien el do de con­ver­tir la reflexió cons­tant sobre el món i la vida humana en art –poètic l’un, pictòric l’altre– perquè els interes­sava tot: la paraula, la filo­so­fia, l’art, la política, el pai­satge...

Pujol­boira va ser cofun­da­dor del col·lec­tiu d’artis­tes empor­da­ne­sos Grup 69, tota una gene­ració de pin­tors amb gran pro­jecció artística entre els quals hi havia també Josep Minis­tral, Daniel Lleixà, Lluís Roura i Ricard Ansón. Pujol­boira domi­nava l’acrílic amb una tècnica pròpia rigo­rosa i ha dei­xat un gran lle­gat que per­du­rarà: pin­tu­res i escul­tu­res ins­pi­ra­des sobre­tot en l’Empordà, la Medi­terrània i Fes, i obres de gran enver­ga­dura com el timpà i la reixa de l’església de Sant Pere de Figue­res o els murals que pre­si­dei­xen els altars de diver­ses esglésies (Santa Coloma de Far­ners, Albons i l’Estar­tit, on va que­dar un absis ina­ca­bat que la pin­tora Cath­rine Bergs­rud va con­cloure aviat farà un any).

Amb relació A Miquel Martí i Pol, per­viu entre nosal­tres com una de les veus poètiques més remar­ca­bles i popu­lars. Ben aviat, a l’entorn dels divuit anys de la seva mort, la fun­dació que porta el seu nom ha orga­nit­zat unes noves jor­na­des dedi­ca­des al poeta en dife­rents pobla­ci­ons del país (el 3 i 4 de novem­bre), amb espec­ta­cles poètics, iti­ne­ra­ris lite­ra­ris, home­nat­ges popu­lars i el lliu­ra­ment dels pre­mis lite­ra­ris, artístics i pedagògics M.M. i Pol. Sota aquest mateix impuls de divul­gació, l’any vinent se cele­brarà el 50è ani­ver­sari de la publi­cació de La fàbrica. Aquest va ser el pri­mer lli­bre que vaig lle­gir d’ell, amb poe­mes que s’emmar­quen en el cor­rent lite­rari de la poe­sia social; més tard, vaig gau­dir a fons amb L’arrel i l’escorça i tots els poe­ma­ris poste­ri­ors. Martí i Pol i Pujol­boira eren lec­tors àvids i els interes­sa­ven autors com Puixkin, Maiakovski, Pavese o Whit­man. També admi­ra­ven el lle­gat hel·lenístic. Sem­bla estrany que la seva relació hagi donat només un únic fruit artístic: una car­peta amb gra­vats i poe­mes sobre el mite d’Ícarus, un tema que segu­ra­ment devia pro­pi­ciar Pujol­boira, sem­pre fas­ci­nat per temes de la Medi­terrània –sobre­tot d’Empúries–, la llum, el pai­satge, els ele­ments simbòlics de la mito­lo­gia grega, ele­ments onírics i la presència de la figura humana.

En Ramon, que aviat serà home­nat­jat a l’Escala –prop de l’estudi pictòric d’Albons, on va crear bona part de la seva obra i on s’acaba de cons­ti­tuir també una fun­dació homònima– s’ins­pi­rava sovint en la poe­sia, deia que el valor més sig­ni­fi­ca­tiu que pot tenir un poema és el de “fer volar”. Va dei­xar escrit en un dels lli­bres de pin­tu­res que va edi­tar en vida: “La Medi­terrània està amenaçada per les ori­en­ta­ci­ons insos­te­ni­bles del model actual de desen­vo­lu­pa­ment. L’aigua, l’aire i les ter­res es dete­ri­o­ren de manera pre­o­cu­pant. Hauríem de fer cas al con­sell dels eco­lo­gis­tes i crear alter­na­ti­ves a les ruti­nes actu­als en els camps de la pro­ducció i el con­sum. Encara no és massa tard.” Vull pen­sar que no és tard del tot i avui recordo dos homes que com­par­tien l’afany de com­promís vital, pro­fes­si­o­nal i social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia