Opinió

Tornar a llegir Pairolí

Editorial Gavarres publica en un volum els tres magnífics dietaris que va escriure Miquel Pairolí

Miquel Pairolí hauria complert 66 anys el 9 de desembre i de ben segur que si un cruel càncer no se l’hagués emportat jove, amb 55 anys, el 6 de juliol del 2011, hauria escrit articles, llibres i dietaris que haurien augmentat el volum de la seva obra, però no la qualitat de la mateixa. Pairolí va morir jove. Va ser molt llegit en vida, especialment per la seva columna L’Escaire, que va escriure des del 2 de gener del 2000 fins al 29 de maig del 2011, trenta-vuit dies abans de la seva mort. L’Escaire era d’obligada lectura diària per als lectors d’aquest diari, que encara l’enyoren, com enyoren el seu substitut, en Manuel Cuyàs. Eren molt diferents, de caràcter i quan escrivien, però tenien un públic fidel. Cuyàs va escriure al pròleg del recull d’articles –252 de gairebé 3.300– que es va publicar amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, L’escaire rodó, que Pairolí era un moralista i que ho amagava amb el recurs del distanciament, l’escepticisme controlat i la ironia. Els articles arrodonien l’univers literari de Pairolí. I aquí és on ens hem de formular un retret. Les seves novel·les i, sobretot, els seus dietaris, són or pur i possiblement no són tan coneguts com caldria fora de les comarques gironines. Ai! Pairolí no feia vida social, no era de capelletes ni tertúlies radiofòniques. Era un escriptor de primera. I cal llegir-lo i rellegir-lo perquè el que va deixar escrit és or pur.

L’anterior cap de setmana Espais Escrits i Editorial Gavarres van organitzar una ruta literària que va reunir més de noranta persones pels espais on es van inspirar Pairolí i el seu admirat Josep Pla. Va ser magnífic. Com magnífica és la perseverança d’Àngel Madrià, editor de Gavarres, per divulgar i fer llegir l’obra de Pairolí. Ara presenta Dietaris, amb magnífic dibuix de portada d’Àngel del Pozo i un pròleg de Vicenç Pagès Jordà. Els tres dietaris, Paisatge amb flames, (Columna 1990), L’enigma (La Campana, 1999) i Octubre, (Acontravent, 2010), ja es van reunir en un volum el 2016 a càrrec de Fundació Valvi i Curbet Edicions. Era necessari reeditar-los i ho és insistir que cal llegir-los. Caldrà també reeditar un dia les seves novel·les, especialment El manuscrit de Virgili (2004) i Cera (2008), amb una descripció d’entrada de l’enterrament del bisbe Cartañà que és del millor que s’ha escrit en català. Gràcies, Àngel, per l’aposta valenta. Si us plau, llegeixin Pairolí. No se’n penediran.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.