Opinió

De reüll

El maniguet de Trieste

Femení i classista, de dona que no necessita les mans per treballar

Fa dos anys buscava per les avingudes burgeses i melancòliques de Trieste un maniguet que no fos ni massa gran ni massa pelut però que proporcionés escalf present, en una gèlida ciutat marítima, i futur, com a record d’un cap d’any. Entrava a les botigues on pressuposava que podria trobar el maniguet per escalfar les mans que desitjava, perquè la memòria és així de capritxosa, del mateix rosa perla que el que du Tònia quan baixa del tren a Doctor Jivago. Vaig pensar de nou en el maniguet, femení i classista, de dona que no necessita les mans per treballar, símbol d’una cort imperial que els bolxevics van afusellar o exiliar en salons decadents de París, quan La 2 dilluns va emetre la pel·lícula. Geraldine Chaplin recorda que durant el rodatge a l’Espanya franquista es van necessitar extres per desfilar amb un Kremlin de cartó pedra de fons i cantar la Internacional. “Tots se la sabien”, se sorprenia. Quan els amants esperen la seva fi a la datxa nevada de Varikino, Lara, que porta guants sense dits a les mans i en un gest que busca escalf, demana a Jivago sobre un passat comú diferent sabent que no el poden canviar. Aquests dies s’han complert trenta anys de la desaparició de l’URSS, del règim comunista que critica la novel·la de Borís Pasternak. Desapareix un món i també el que el substitueix, i de les ruïnes n’hem fet souvenirs, maniguets aristocràtics condemnats a la inutilitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.