El pas de l’any
Amb el senyor Pla algunes vegades havíem parlat dels refranys relatius al temps que passa
Era un 30 de novembre al restaurant Puig Sa Llança de Mieres, a l’hora de sopar. Però la sobretaula, com sempre, s’allargava i allargava. Entre els vuit que seien a taula hi havia un important canonge de la seu gironina, el senador Ramon Sala i Josep Pla. Al rellotge de pèndol del menjador sonaren les dotze de la nit, i el canonge digué: “És prou curiós, ben mirat: fa un instant érem al novembre, i ara ja som al desembre.” Josep Pla se’l mirà (devia fer-ho amb aquell mig somriure per sota el nas, com un conill de gàbia) i li etzibà: “Senyor canonge, amb les collonades que vostè diu, aviat arribarà a bisbe...”
Es passava d’un mes a l’altre, i vet ací que precisament avui serà el pas d’un any a l’altre. Amb el senyor Pla algunes vegades havíem parlat dels refranys relatius al temps que passa, i ell sempre s’hi mostrava contrari, reticent, incrèdul. Sobretot, deia, dels refranys en rodolí, com per exemple: “Per sant Martí, la pinya cau del pi.” I l’escriptor de Llofriu reblava: “Perdoni, però la pinya cau del pi quan li passa pel colador, i no té en compte per res el que diguin sants i santes.”
Quan Ramon Sala m’explicava aquell sopar de Mieres al restaurant del doctor Miquel Verdaguer, vaig recordar una ocasió que vaig felicitar l’Any Nou al senyor Pla i se’m va acudir de dir-li: “Any nou, vida nova.” L’home replicà immediatament: “Any nou, vida de sempre, el calendari no té cap sentit.” I vaig rellegir allò que el polígraf de Llofriu ha escrit sobre diversos règims polítics, molt infatuats de si mateixos, que van voler reformar el calendari: la Revolució Francesa, el feixisme italià donant a entendre que amb Mussolini començava una nova era... “[...] aquestes i altres temptatives anaren aigua avall – escriu Pla – quan la població d’aquests països tingué prou llibertat per a exercitar el sentit del ridícul”.
He après després a no fer gaire cas de molts consells populars, refranys i frases fetes als quals massa sovint donem categoria de dogma o quasi. Per exemple aquell que diu “No deixis per a demà allò que pots fer avui”. Penso que potser demà ja no em caldrà fer-ho, no m’hi escarrasso i tiro pel dret. De tota manera, i malgrat tot, els desitjo un millor any nou. No costaria pas gaire que fos millor, perquè aquest que avui s’acaba ha resultat força calamitós.
