Opinió

Tribuna

Bon any!

“La veritat, quan algú em parla de límits quan es tracta de llibertat d’expressió començo a posar-me nerviosa

El cap d’any no ha estat ni fàcil ni tranquil. Només la darrera setmana del 2021 es van notificar a Catalunya 135.000 positius de la covid, però això no és el que em preocupa més, perquè afortunadament la majoria no són casos greus, i, si escoltem els epidemiòlegs i oblidem els tertulians, sembla que estem vencent la virulència inicial del virus.

A mi, a hores d’ara, em preocupa més la política catalana, que ha tingut un final d’any turbulent. Atacs a la immersió, per exemple, que venint de qui venen no ens haurien de fer perdre el temps discutint sinó trobant la manera de blindar-la. Però avui em vull centrar en les turbulències provocades, malauradament, per nosaltres mateixos, concretament al voltant de dues institucions molt importants per al nostre futur, la universitat i el govern, i, com a trist afegitó, en el cas de la censura, perdó, prohibició, de l’Ara a un articulista.

D’una banda em refereixo a l’escàndol al món universitari protagonitzat per la Universitat Pompeu Fabra amb amenaces de sancions a un professor que va fer una piulada considerada impròpia pels òrgans de govern de la universitat i que, davant l’evidència de l’atemptat a la llibertat d’expressió i de càtedra, ha acabat sota la catifa, cosa que, tot i que me n’alegro pel professor Hèctor López Bofill, no em tranquil·litza perquè és un termòmetre de les nostres universitats, mudes des del 2017, argumentant una neutralitat necessària. Sempre hi ha excepcions, és clar. Però sovint oblidem que una cosa és la neutralitat i l’altra, el respecte a la pluralitat. Si hi ha una institució que ha de fomentar l’esperit crític, l’heterodòxia i que mai ha d’acotar el cap i sotmetre’s a la por, és la universitat. Per tot això em sembla gravíssim que, malgrat deixar sense sancions el professor, es disposi a debatre en un claustre sobre els límits de la llibertat d’expressió.

I, parlant de límits, hi ha l’altre trist cas, succeït quasi al mateix temps, de la censura a un article d’en Xavier Roig a l’Ara perquè, segons la seva directora, el diari respecta la llibertat d’opinions “amb els límits de fer un debat constructiu i respectuós”. La veritat, quan algú em parla de límits quan es tracta de llibertat d’expressió començo a posar-me nerviosa. Finalment he llegit l’article que ha circulat per tot arreu i que no hauria llegit perquè fa temps que no llegeixo l’Ara.

Pel que fa al govern, hi hauria moltes coses a dir d’aquest final d’any. La primera, la trista evidència de l’enganyifa, també anomenada taula de diàleg, i que el president Aragonès aprofita o desaprofita el discurs de Cap d’Any, que hauria de ser optimista i encoratjador, per anunciar el que la majoria sabia, començant per ell mateix, que la taula de diàleg era una pantomima per marejar la perdiu i donar estabilitat parlamentària al partit que governa a Espanya, per cert, contra nosaltres. Ell no ho diu així, és clar, però quasi. “Hem de començar a construir alternatives [...] per si la negociació s’encalla i no aporta resultats.” I mentrestant la Generalitat comença l’any sense haver-se retirat de totes les causes contra els independentistes, gran contradicció per no dir vergonya, i aprova un pressupost amb el vot a favor d’ERC, Junts i l’abstenció dels comuns, que, si he de ser sincera, em transporta a la idea d’un tripartit autonomista més que a la necessitat d’un front únic que sigui capaç d’actuar al marge de les diferències ideològiques perquè l’objectiu és molt gran, la independència. Un front únic independentista que serà l’únic que ens donarà la majoria necessària per aconseguir la llibertat amb la força de les urnes o la força moral que es desprèn de tenir la majoria.

Les traïcions s’obliden amb molta facilitat. O és que Esquerra ha oblidat per què Ernest Maragall no és alcalde de Barcelona? En tot cas, els comuns no tenen cap problema de pactar amb uns o altres per aconseguir el poder. Manuel Valls encara fanfarroneja a París sobre el fet que amb dos vots i els comuns va parar l’independentisme a Barcelona.

Però no tot són males notícies. Els tribunals belgues han denegat l’extradició de Valtònyc i han donat una nova clatellada a Espanya. I ell canta Je vais tuer le roi (Mataré el rei) i Bèlgica, que té rei, respecta la llibertat d’expressió. Una nova clatellada a Espanya, tot i que la definitiva espero que sigui que l’Estat pagui la seva implicació criminal, si es confirma, en els atemptats del 17A. Hem de marxar! Encara hi ha esperança. Bon any!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.