Opinió

Tribuna

Borràs i l’oportunitat perduda

“El Parlament fa temps que ha renunciat a la seva sobirania i jo, com molta gent, em desentenc d’unes institucions sumides en les desavinences que han torpedinat el procés

Em pensava que ara sí que teníem una líder capaç de portar-nos cap al final del camí perquè m’havia arribat a convèncer, analitzant fets històrics excepcionals, que per assolir grans objectius són necessaris grans egos, egos desmesurats que impulsin a la valentia de fer el que calgui per ser protagonistes de la història, protagonistes en majúscules.

La presidenta del Parlament semblava que ho tenia tot per aconseguir-ho. Amb un bon nivell intel·lectual, tot i que no m’acabo d’explicar per què en cap dels seus currículums oficials apareixen els seus anys de professora a la UOC, allà on durant quasi una dècada va forjar la seva carrera acadèmica. Però en fi, tot i que com a consellera de Cultura tampoc va tenir temps de fer grans coses a banda d’algun discurs cantat, i cantat vull dir literalment cantat (Reus), que de la Institució de les Lletres Catalanes de moment més val no parlar-ne, no sigui que tot acabi en una invenció de l’enemic, cosa que no m’estranyaria gens després del fulletó de la trama russa, i de l’interrogant d’allò de les jubilacions daurades que de fet va reduir però no eliminar fins que s’hi va veure obligada, podia haver estat la líder que Catalunya necessita.

Em pensava, sincerament, que la presidenta Borràs dimitiria. Era la seva gran oportunitat, i no ho ha fet; tot al contrari, ha dit que no ho faria i no ha assumit cap responsabilitat ni ha aprofitat per fer una petita autocrítica que tan bon rèdit dona a qui la fa amb el cor a la mà. Només calia ser transparent i actuar en conseqüència. S’ha equivocat. Dimitir, trencar el govern i anar a unes noves eleccions amb un lideratge d’aquesta categoria l’hauria entronitzat per molt de temps al capdavant del procés i d’un govern orfe de lideratge. Un govern que finalment hauria pogut fer possible el mandat de l’1-O, és a dir, la voluntat de la majoria, és a dir, la democràcia.

En els seus discursos de retòrica abrandada la presidenta havia dit més d’una vegada que ella només devia obediència al Parlament, no a la JEC, i que mai faria com el seu predecessor, el president Torrent, que tant ha criticat per haver-se sotmès a la JEC retirant l’escó del president Torra. Doncs això, que d’haver pogut entrar a la història per la porta gran ha tingut la mal pensada, segurament, d’engegar el ventilador i culpar tothom, funcionaris inclosos, excepte a ella mateixa. I enmig d’aquest caos Pau Juvillà ha dit que si la culpa l’ha de tenir algú ja l’assumeix ell sense problema. Encara hi ha esperança, perquè l’obra acaba de començar i encara queden molts actes per representar. Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. I aquesta és i no és la qüestió.

La qüestió és que un cop més en la nostra història estem gestionant una derrota, èpica, però derrota, i que el desastre del post-1-O ens ha portat a una autonomia que només és capaç de veure el curt termini, i ho serà mentre no ens decidim a actuar d’una manera més incòmoda que no sigui la de votar a cada elecció polítics que ens enganyen fent el contrari del que ens havien promès per assegurar-se el nostre vot. Potser, i em dol molt dir-ho, hauríem de començar a assimilar que som un poble que no escollim bé els nostres representants perquè d’ençà el 1714 s’han produït massa gestos retòrics que a l’hora de la veritat han quedat en no res, o pitjor, en una enorme frustració. No els citaré perquè no soc masoquista i no vull perdre el temps criticant els nostres que segurament van fer el que van poder sense calcular les seves possibilitats o sense la convicció d’arribar fins al final.

És veritat que un estat és un enemic fort, que és la lluita de David contra Goliat, però també és veritat que s’ha aconseguit l’impossible desobeint. Des del vot de les dones, a la fi de la segregació racial als Estats Units, a la independència de l’Índia contra un imperi com el britànic, les independències bàltiques i sense anar més lluny, el 9-N i l’1-O van ser dos actes de desobediència civil d’una enorme importància que es van guanyar perquè depenien de la gent, no només dels polítics. El Parlament fa temps que ha renunciat a la seva sobirania i jo, com molta gent, em desentenc d’unes institucions sumides en les desavinences que han torpedinat el procés, que no em representen i advoco perquè els polítics s’aturin (a nosaltres ja ens han aturat), facin autocrítica i entre tots siguem capaços de planificar un futur possible, que no vol dir exempt de perills i dificultats i àvid de valentia i fermesa, sense oblidar que no n’hi ha prou de creure en una cosa, que has d’estar llest per defensar-la si es vol aconseguir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.