Opinió

El pistoler ministre

La vida de Joan Garcia Oliver és de pel·lícula. Pistoler, home fort de la CNT i la FAI, i ministre de Justícia

Va ser el periodista Andreu Barnils qui va parlar a Isabel Martí, l’editora de La Campana, de Joan Garcia Oliver i de les seves memòries. I Isabel Martí hi va veure un llibre important que calia traduir al català i posar-lo al dia, perquè la lectura d’El eco de los pasos, el títol original de les memòries que va publicar Ruedo Ibérico a París, li va fer descobrir coses que la majoria de la gent no sap i que ella va creure que calia posar a l’abast de les noves generacions. Aquelles memòries estan penjades a la xarxa i amb alguna edició que es va fer sense drets, però és complicat trobar-les i llegir-les. Massa planes, molt desordenades i sense haver-se editat en el bon sentit de la paraula editar. Isabel Martí va contactar, i la va encertar, amb Xavier Diez, historiador, novel·lista i professor i una de les persones que més coneixen l’anarquisme català. Va arribar la pandèmia i Isabel Martí va deixar La Campana, però era a Girona a la primera presentació de Nosaltres, els sense nom, el llibre traduït per Emma de Porrata-Doria, l’edició del qual ha anat a cura de Xavier Diez. Diez l’ha escurçat considerablement, l’ha ordenat i en alguns casos ha reescrit passatges per fer-los comprensibles. El resultat és un llibre brillant, que val la pena comprar i llegir.

Garcia Oliver, un reusenc de família pobra, va tenir una vida de pel·lícula. Va ser un dels líders més importants de la CNT i de l’anarquisme català, però el seu nom no ha perdurat en la memòria col·lectiva com els de Salvador Seguí (El Noi del Sucre), Joan Peiró o Federica Montseny. Probablement perquè els dos primers van tenir una bella mort, assassinat a trets al carrer el primer i afusellat pels franquistes el segon, i perquè Garcia Oliver es va barallar aferrissadament amb la tercera, a qui va combatre ideològicament durant la guerra i sobretot a l’exili. Garcia Oliver va ser pistoler i es va enfrontar als sicaris de la patronal. Va ser secretari general de la FAI i va entrar i sortir de la presó fins a ser nomenat el totpoderós cap del Comitè Català de Milícies Antifeixistes que va manar durant uns mesos a Catalunya més que el president Companys. I com qui diu, va passar de la presó a ser ministre de Justícia. Un personatge de pel·lícula. Un llibre, Nosaltres, els sense nom –títol extret d’un discurs que va pronunciar davant la tomba de Durruti–, que cal llegir. Un gran treball de Xavier Diez i un mèrit enorme de La Campana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia