Opinió

Tribuna

Els límits de la metròpoli

“La realitat de fons és que Barcelona no sap ser metropolitana. Avui l’AMB és solament l’agrupació dels municipis de la perifèria de la capital

Partim d’un fet clau i és la plena ignorància de la metròpoli de Barcelona respecte de quins són els seus límits geogràfics. Aquest és un fet polític, administratiu, però abans que res és un afer tècnic, de geògrafs, urbanistes, economistes i d’alguns més: mapes sanitaris, de governació, ambientals, etcètera; aquí tothom hi juga. Aquesta és una ignorància que sovint ofèn, perquè esdevé culpable: el tècnic fa de polític i viceversa. Una cosa és no assolir coneixement, fet acceptable, i una altra de diferent és la manipulació, la fanfàrria ideològica.

Per exemple, sabem que l’AMB arriba a un carrer de Sabadell, que incorpora Badia i Barberà del Vallès, però no Rubí. I doncs? –així es va aprovar al Parlament sense discussió ni raons tècniques–. Hi van entrar municipis seduïts i altres foren ignorats. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) salta Collserola, però retrocedeix al turó de Montgat, incorpora Begues i ignora Martorell. I dins l’AMB 18 municipis assoleixen un règim de transports (TMB) que no té res a veure amb els 18 restants. Tot plegat consolida una visió de corones de gradual perifèria i desgovern, sempre lluny d’un concepte de districtes metropolitans, que podrien ser específics, però no tractats en marginació gradual i drets en disminució. El preu és la prepotència del centre, un fet anomenat centralisme.

Si l’àmbit AMB ostenta una delimitació impresentable, no menys maldestra és la delimitació de la regió quan es planteja “de la Tordera al Foix”, frase que sona poètica però que no se sosté. Deixar el Baix Penedès lligat a l’àmbit de Tarragona i l’Alt al barceloní ja no és admissible. Més quan el Parlament el 2017 va reconèixer la unitat de la vegueria del Penedès. Però ressusciten novament els ideòlegs del vell mapa anterior, revestits d’un to seriós, falsament acadèmic... La realitat territorial de reconèixer el Penedès com una polaritat a mig camí entre Barcelona i Tarragona és un guany, un factor positiu de país. Doncs bé, a la Tordera succeeix el mateix. Ignorem que la Selva és un espai decisiu i dinàmic, que es completa amb l’Alt Maresme i el Baix Montseny. La Selva segueix en producció industrial comarques com el Tarragonès, Osona i el Bages, superant tota la resta de les de fora del perímetre de Barcelona. No és res menor. Doncs també resultaria una riquesa catalana reconèixer que entre Barcelona i Girona hi ha un territori propi i fer-ho per raons locals i d’escala catalana.

La maldestra definició regional comporta finalment un àmbit allargassat en què Cubelles o Palafolls, a la costa, es veuen com a regió metropolitana de Barcelona però, en canvi, Manresa no. I per què una regió sense profunditat interior? I llavors, doncs, la pregunta indicada és: quin és l’àmbit regional de Barcelona? –i la resposta és nítida: la metròpoli de Barcelona és tot Catalunya, i Catalunya és el país de la capital, Barcelona.

La realitat de fons és que Barcelona no sap ser metropolitana. Avui l’AMB és solament l’agrupació dels municipis de la perifèria de la capital. L’AMB segresta la realitat metropolitana. Aquesta perifèria demana certament la solidaritat de la ciutat central, perquè paga un preu elevat de suburbi, però la realitat metropolitana és totalment una altra cosa, una realitat que assoleix tot el país en graus diferents, sense cap discontinuïtat. Anomenem perifèria allò que és autènticament metropolità i parlem de metròpoli per referir-nos a una perifèria urbana. Però Barcelona és metropolitana a les escales de 3, de 5 i de 7 milions d’habitants. I en termes de l’escala 5, el fet metropolità de Barcelona va de Granollers a Martorell i de Mataró a Castelldefels. Que Barcelona no sap ser regional n’aporta una prova el fet que la futura biblioteca provincial no es posarà ni a Rubí ni a Manresa, per dir dues hipòtesis, sinó en un lateral de l’estació de França. Mirada molt curta, de ciutat que imita Madrid en la concentració de dotacions.

Per això, el tòpic d’entendre el país com a dual, Barcelona versus Catalunya, és enormement negatiu arreu, com també per a la capital mateixa. L’organització metropolitana de Catalunya equivaldria a la seva regionalització completa. Aquesta assumpció establiria una dinàmica en la qual Barcelona parlaria amb tothom. La visió de conjunt ho reforçaria tot, superant l’exclusivitat de l’AMB i altres delimitacions inversemblants, amb administracions que van des de les conselleries a les autoritats del transport (les ATM), en un país de totum revolutum. La nostra permanent manca de sentit d’estat ens porta al manteniment d’una anarquia de la qual ni ens en dolem però que perjudica tots els dèbils, tant espais com gent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)