Opinió

Un silenci còmplice

L’operació Garzón, amb tortures, va ser possible pel silenci còmplice de molta classe política

Fa trenta anys, el 1992, d’independentistes n’hi havia pocs. Feia uns anys, ERC s’hi havia declarat després que Colom i Carod aconseguissin el control del partit, però els independentistes eren molt minoritaris. L’operació Garzón, que es va iniciar la matinada del 29 de juny, va fer detenir en un primer moment gent acusada de posar artefactes. En teoria era una operació per prevenir atemptats durant els Jocs Olímpics, que començarien poc després. A la pràctica va ser la utilització de l’Estat contra una part de la ciutadania pel fet de pensar diferent. Es va utilitzar la policia i també la justícia d’una manera poc constitucional i gens adequada al que s’espera d’un estat de dret. Sota la direcció del jutge estrella Garzón, el de les camises de seda, es va detenir indiscriminadament molta gent. Se la va torturar i es van obviar les proves per investigar-ho. Com a periodista ho vam viure en primera línia. I vam informar de les detencions i de les tortures. I també de com algun dels encausats intentava suïcidar-se pel que li deien que li farien a la seva dona i pel dolor físic que ja no es creia capaç de resistir. Que no m’expliquin històries. Quan van detenir Carles Bonaventura a la redacció del diari on treballava vaig patir. I quan el van alliberar era a l’Estació del Nord de Barcelona de matinada per esperar-lo a peu d’autobús i vaig veure què li havien fet. I ni tan sols va ser acusat de res. A d’altres se’ls van quedar. A molts els van decaure les acusacions. Hi va haver tortures i l’Estat va ser condemnat per no investigar-les. Hi havia un director general de la Guàrdia Civil, un tal Luis Roldán, el recorden? Corrupte i lladre. I Corcuera, quin pàjaru al ministeri. I Rafael Vera, després condemnat pels GAL amb Barrionuevo. Després es va saber que hi havia un infiltrat policial i un altre que va cantar com una mallerenga. Els sona? Però si em vaig quedar amb alguna cosa d’aquells dies de fa trenta anys va ser amb el silenci còmplice de molta gent, especialment de gent del partit que llavors governava. “Alguna cosa hauran fet”, em va dir un polític de primera línia. D’altres acusaven aquest diari pràcticament de terrorista. L’alcalde Nadal va anar un pèl tard però va dir el que tocava, com Pujol. Molta gent es va indignar. Me’n descuido molta, però vull destacar Tià Salellas, Francesc Ferrer i Gironès i Joan Saqués com a exemple de dignitat. Dels que van practicar el silenci còmplice, deixem-los estar, però són ben presents.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.