Opinió

He vist la pel·lícula

El gran mèrit de la Sílvia és haver enginyat un relat sobre la creació del Motel Empordà

Després d’haver sigut passada dues vegades a Figueres amb un èxit absolut, presentada al Festival de Màlaga, estrenada el 20 de maig dins del Docs Barcelona, i finalment haver estat vista al Festival Internacional de Cinema de Catalunya, declaro amb goig i una punta d’arrogància que he vist la pel·lícula La cuina dels homes, de Sílvia Subirós Mercader, a casa meva, en una sessió exclusiva per a la Carme i per a un servidor. Potser la Sílvia sap que no soc gaire d’anar a les sales de cinema; m’hi adormo, però no en tinc la culpa: el llum l’apaguen ells. Tal com diria el mestre Fabra, acabat el passi vaig quedar aclofat, estupefacte, sorprès, admirat, atònit... per la qualitat de les imatges, pel guió escrit per la mateixa Sílvia, pel gavadal de records desvetllats i, sobretot, per constatar com aquella nena més aviat esquívola i silent que vaig conèixer des que va néixer, ara era capaç d’enginyar, muntar i crear un treball immens, el resultat visible i audible del qual era una pel·lícula que, precisament, venia a passar-me a casa. El gran mèrit de la Sílvia és haver enginyat un relat sobre la creació del Motel Empordà i el seu esdevenir fins avui mateix, amb la figura central del seu avi Josep Mercader, bo i tenint en compte i quasi denunciant l’anonimat de les dones a la cuina, pel que fa a sa família. Tots els cinc homes s’han dedicat a la cuina, i no s’hi ha dedicat cap de les quatre dones, un fet que a la directora la portava de corcoll temps ha, i això es nota gairebé a cada fotograma. És una obra absolutament peculiar, amb testimonis implicats en la història del Motel, i un gran, grandíssim, treball d’arxiu. Els inicis de l’hotel-restaurant, les circumstàncies, situacions i fets que van esdevenint amb el pas dels anys són solucionats i explicats amb imatges d’arxiu precises, que atorguen una gran agilitat al que en podríem dir el fil documental. I el resultat és una pel·lícula de puresa algebraica, amena i amb un gran ritme. Una sorpresa majúscula, vaja. Podria explicar dotzenes de fets i situacions, perquè són trenta-sis anys de Motel, però el paper es fa curt. Aprofito per felicitar molt cordialment la directora, Sílvia Subirós Mercader, amiga entranyable a qui desitjo anys de prosperitat professional. I de salut, benestar i bufera, oidà.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.