Opinió

Raça humana

Els bons, els dolents i els absents

El periodista uruguaià Eduardo Galeano escrivia el 1999: “ L’OTAN va néixer com a braç armat dels EUA a Europa. Encara que Rússia ja no espanti ningú l’OTAN no deixa de créixer i amb ella creixen l’hegemonia de Washington i el mercat de la seva indústria d’armaments.” Ara Rússia torna a espantar i s’ha convertit oportunament en una amenaça directa per a la seguretat, tal qual classificada en la cimera de Madrid, però malgrat l’escenificació impecable del tancar files atlantista hi ha veus que adverteixen que en realitat el que s’està lliurant en territori europeu és una mena de batalla interposada entre els autèntics contendents per la supremacia global, que són els EUA i la Xina, i que no s’ha parat de burxar l’impresentable de Putin fins que s’ha prestat a jugar el paper de beneit útil –i acarnissat–. La Xina, convertida en fàbrica planetària, encara no ha estat declarada enemic oficial, però sí com a desafiament, pas previ per a ingressar en el nou eix del mal, i això preocupa la UE, perquè n’és el seu principal soci comercial. Les dues grans potències amiden les forces i s’esbatussen, però els sacrificis econòmics i els morts els posen d’altres, res de nou sota el sol. Altre cop el més simplista i perillós món de bons, dolents... i absents: Quina és la legitimitat de la comunitat internacional? Hi compten Àfrica, Àsia i l’Amèrica Llatina, o només l’Occident clàssic? No és que no pateixin els efectes de la guerra –el gra que no arriba– quan més els castiga el canvi climàtic, però els escolten? No, com diu un proverbi africà: “Quan els elefants lluiten, qui pateix és l’herba.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.