Opinió

Tribuna

La destrucció subtil del benestar

“Una àrea per a gent amb problemes d’exclusió és una decisió valenta i arriscada però amb una gran repercussió d’imatge i, el que és més important, social

Fa dies que es parla de la crisi econòmica, geopolítica, energètica i climàtica que s’acosta. Una crisi que ho sacsejarà tot. D’aquesta gran crisi global que afectarà tots els aspectes de la nostra vida en sorgirà un altre món, això és segur, i tot i que he de confessar que el que escriuré a continuació no m’ho acabo de creure, espero que sigui un món millor. L’oportunitat hi és, només cal saber-la aprofitar.

El fet és que mentre llegia els articles apocalíptics que parlen d’aquesta qüestió he trobat una referència a una conferència a París de l’Isidre Fainé, president de l’Institut Mundial de Caixes d’Estalvis i Bancs Minoristes WSBI i de la Fundació La Caixa, on ha defensat els valors de les caixes en aquests “temps regirats”. Ha parlat de la responsabilitat social, base de la seva identitat, i ha subratllat que això no és una tècnica de màrqueting, i també ha descrit un escenari advers que fa pensar que les condicions de vida de la major part de la població no tan sols no milloraran sinó que empitjoraran. La bona notícia, ha afegit, és que els membres del WSBI tenim els instruments, el saber fer i, el més important, la ferma determinació per contribuir a resoldre les necessitats més peremptòries de les persones.

És una bona notícia si és veritat, i jo no dubto de la paraula de l’Isidre Fainé, al contrari, em mereix tota la confiança, però en tot cas, els valors que cita no em sembla que es corresponguin amb la imatge que la gent tingui de les caixes convertides en bancs. No és cap secret que la crisi econòmica del 2011, la de l’esclat de la bombolla immobiliària, i una concepció obsessivament centralista i unitària de l’Estat espanyol va fer desaparèixer el model català de caixes. En aquells moments Bèlgica, França, Holanda o Alemanya van injectar fons públics a les entitats bancàries i Espanya va preferir destruir-les. El cafè per a tothom, una vegada més, va ser un element destructor de Catalunya, en aquest cas del seu model financer, un sistema en què entitats sense ànim de lucre van acabar essent més rendibles i més estables que els bancs.

El 5 d’abril del 1904, l’advocat Francesc Moragas va fundar La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, amb el suport de cinc entitats fundadores: l’Ateneu Barcelonès, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Foment del Treball, la Cambra de Comerç de Barcelona i la Societat Econòmica d’Amics del País. Va néixer de la vaga general del 1902, amb l’objectiu de recaptar diners per a familiars d’obrers víctimes de la repressió. L’excedent es va destinar a la creació d’una Caixa de Pensions que oferís al treballadors un mecanisme que els assegurés la vellesa i la invalidesa i, d’alguna manera, es va transformar en agent fonamental de l’estat del benestar i de l’economia social.

Les Caixes d’Estalvis van ser un instrument de protecció social de la classe treballadora a Catalunya i els seus valors, els mateixos que reivindica l’Isidre Fainé, perquè se centraven a impedir l’exclusió dels sectors socials més desfavorits creant sistemes privats de previsió social quan els públics eren inexistents o insuficients. Eren aquells temps que al néixer t’obrien una llibreta per assegurar-te el futur, i per a gent de classe mitjana, com els meus pares, que un dels seus fills entrés a treballar a la Caixa era el gran somni, que per cert, no van poder fer realitat.

Les caixes van desaparèixer fa una dècada i amb elles la seva imatge d’instruments protectors del benestar malgrat la magnífica feina de la Fundació La Caixa que la gent del carrer desconeix perquè se centra en beques i recerca, res a dir, al contrari, o el MicroBank. El problema és que a nivell d’imatge i de valors no es fa present perquè el que les persones viuen cada dia és la mercantilització de les sucursals i les pràctiques comercials dels seus treballadors forçats a vendre productes i serveis financers molt allunyats dels seus valors fundacionals.

Per tot això, les reflexions de l’Isidre Fainé m’han fet tornar l’esperança d’aquella Caixa tan admirada pels meus pares i avis, perquè compromís ferm amb la responsabilitat social és el que toca en aquests temps adversos. És possible? Ho veig difícil. Però de la mateixa manera que existeix l’àrea de la banca privada o de la banca première, per què no podria ressuscitar el vell esperit reivindicat per Fainé? Una àrea per a gent amb problemes d’exclusió és una decisió valenta i arriscada però amb una gran repercussió d’imatge i, el que és més important, social.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.